De què riuen els personatges de Yue Minjun? (potser del mateix que reien les escultures del malaguanyat Juan Muñoz?) Com pot ser que Ai Weiwei, «activista avant la lettre», gosi penjar un vídeo al youtube on apareix emmanillat i ballant el «Gangnam Style»? Qui era, en realitat, Aristòfanes? I Sòcrates? Com s´han de llegir, per exemple, El cocodril (Dostoievski), El dret a la peresa (Paul Lafarge), Càndid (Voltaire) o l´Oceanografia del tedi (Eugeni d´Ors)? Què agermana al «sabater d´Ordis» (Fages de Climent) amb el Quixot? (segons Pla: l´escriptor de Figueres «és un localista, de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m'hi entendré sempre»). Per què Duchamp va enaltir un urinari? -o hauríem de dir «enaltarir»? Potser perquè era parent de Piero Manzoni, aquell Mides italià que va convertir la seva «merda enllaunada» en mercaderia per a l´art? Amb quin dels dos sentits de la frase «El sueño de la razón produce monstruos» preferim alinear-nos? (escriu Nietzsche al seu Ecce Homo: «Sóc un deixeble del filòsof Dionís, preferiria ser un sàtir abans que un sant»). La ironia, per a les arts en general, és un fi o un mitjà?

El sentit de tot plegat dependrà de la resposta que vulguem donar al darrer interrogant ara formulat: si pensem que la ironia -diferent a l´humor- avui s´ha convertit, com afirma Vidal Oliveras, en una mera estratègia postmoderna sobreexplotada per part de la creació contemporània, en «una autoreferència, una repetició entotsolada de gestos, una convenció més», aleshores no cal dir que els treballs d´artistes com Wim Delvoye, Zbigniew Libera, Rogelio López-Cuenca, Juan Luis Moraza o, més propers a nosaltres, Carles Pazos, Antoni Miralda i, per descomptat, Paco Torres-Monsó, resten en entredit, suspesos en una mena de parèntesi de sentit similar al que van haver de patir, en el seu moment, autors avui tan inqüestionats com Goya, Toulouse-Lautrec, Picasso, Warhol o Miró; si, per contra, acceptem que la ironia és un mitjà privilegiat que ha estat utilitzat, amb major o menor mesura -i encert-, per les personalitats creatives més diverses, i que la seva utilització -juntament amb un ventall de recursos extraordinàriament heterogenis- ha fet possibles algunes de les obres d´art més punyents de tots els temps, aleshores convindrem també amb que ha estat gràcies a ella, la ironia, que la cultura -i la civilització sencera- s´ha vist impel·lida a estirar-se al divan per tal de portar a terme, amb regularitat profilàctica, el sempre necessari exercici d´autocrítica i regeneració mental.

De fet, i deixant de banda als enemics de la ironia (juntament amb l´exèrcit d´ortodoxes ocults rere les màscares més diverses: tant si val si la ganyota de rebuig prové de la dreta reaccionària com de l´esquerra paranoica), el que ens resta és la possibilitat intacta de seguir minant (erosionant, barrinant, desgastant, soscavant...) totes les formes de discurs recolzades en una idea de veritat monolítica que, per tal d´existir, necessita identificar, amb urgència, els seus teòrics antagonistes. Wittgenstein, que podia ser qualsevol cosa menys neci, va ser un dels primers en adonar-se de la importància que tenia reconèixer les regles del joc si es volia preservar, precisament, la integritat dels jugadors: més enllà de tota metafísica dogmàtica, el que compta és estar capacitat per assumir una pràctica que, per descomptat, pot ser modificada en cada moment en funció dels usos consensuats. «Seguir la regla és una pràctica -va escriure el filòsof a les seves Investigacions-, i creure que se segueix la regla no és seguir la regla. I, per això, no es pot seguir la regla privadament, perquè sinó, creure que se segueix la regla seria el mateix que seguir la regla». D´això es tracta: «El llenguatge -com l´art- és un laberint de camins: véns d´un costat, i et saps orientar; véns d´un altre costat al mateix lloc, i ja no et saps orientar». Com a la genial pel·lícula de Jean Renoir (La règle du jeu), el que compta és entendre quin és l´entramat de relacions que et fa possible -sigui quin sigui el teu rol a la partida- i assumir, al mateix temps, que només és a través de la pràctica pacient que aquestes «regles» es poden modificar en virtut d´uns ideals que sempre seran, com se sol dir en narratologia, «extradiegètics».

Per això la ironia és un mecanisme que només es troba a l´abast de les intel·ligències despertes: la seva estratègia d´ocultació i desvetllament -l´art de simular ignorància o d´excitar lectures literals en seria una de les seves manifestacions més genuïnes- no tolera les envestides de remugador ni, com dèiem, l´aproximació per part de tots aquells que, senzillament, desconeixen les regles del joc. La peça que enguany ha premiat la Biennal d´Art de Girona ens ofereix l´excusa perfecte per repensar tot això: no agradarà a tots aquells que converteixen als artistes en apòstols -i a l´Enric Marquès en Jesucrist-; no agradarà als qui creuen que la història els pertany -fins al punt de somiar-se en possessió de la versió autèntica-; no agradarà, en definitiva, als estrets de mires incapaços de jugar al joc de l´art, un joc que pot ser tan transcendent com es vulgui però, al cap i a la fi, només un joc. Per a la resta, per als lectors de Les granotes -la comèdia d´Aristòfanes que ridiculitzava, fa més de dos mil anys, a tots els addictes a la tragèdia pura-, la proposta de Manel Bayo Setze bales per a l´ADAG els semblarà exactament això: un regal per a la intel·ligència fet d´ironia i de sensibilitat poètica.