Només han publicat tres treballs en els seus gairebé deu anys de vida. Això si, cada un d´ells ha estat una potent bomba que ha regenerat, com pocs altres han aconseguit, el rock a Espanya. Per coherència i compromís, Triangulo de Amor Bizarro mereixen ser reconeguts com una d´aquelles bandes sense les quals, segurament, faltaria un eslavó en l'evolució de l´escena independent contemporània. Isa Cea, Rubén Muñoz, Rafael Mallo i Rodrigo Caamaño ho han tornat a fer. Han demostrat que la seva creativitat ambivalent és il·limitada i que es manté sempre en consonància amb la seva particular idiosincràsia. Tot i que Victoria mística no aporta novetats estridents respecte al que havien fet abans, s´ha situat ja com un dels grans candidats a trobar-se entre els deu primers de les tradicionals llistes de millors discos que s´elaboren a final d´any. Energia pura que brolla amb total naturalitat, sense artificis i que segueix la línia de l´imprescindible treball Año Santo (2010). L´estridència, gairebé epilèptica, de Robo tu tiempo inaugura una sessió de poc més de mitja hora de durada amb passatges i deconstruccions que mantenen l´amor pel shoegaze (guitarres sorolloses per sobre de la veu), la conspiració intel·ligent contra el sistema prefabricat (Lo hipano marcha - La banca paga, Enemigos del espíritu) i la poesia antagònica (Delirio místico). Un treball tan necessari com deliciós. (Noise-rock).
