Després del llançament del polèmic i criticat Valtari, ara Sigur Rós presenta un nou treball allunyat de l´intens barroquisme sonor habitual en el grup, per despullar la seva música de les composicions passades aportant un estil més directe i més pur. Aquest és el setè àlbum del grup d´islandesos Jón Þór Birgisson, Georg Holm i Orri Páll Dýrason, potser els únics músics del planeta capaços de posar d'acord moderns, heavys i fans de la new age. Coneguts per la seva tendència a l´intangible, aquesta vegada Sigur Rós ofereix un disc amb un so més agressiu, d'una densitat orgànica, que posa l'èmfasi en una armadura rítmica molt poderosa, ideal per propulsar unes cançons que mantenen les seves qualitats cinematogràfiques (no és casual que apareguin tan sovint en pel·lícules), alhora que delimiten un univers propi, tremendament singular, on la porta d'entrada segueix sent la veu en falset de Birgisson.

És cert que la inclinació del grup a tot l´eteri i la seva aura de misticisme resulten difícils de vèncer, i a Kviekur continuen integrant el seu discurs musical, però aquesta vegada s'imposa el costat fosc, fins al punt que temes com el que dóna títol al disc incorporen sonoritats industrials. I més enllà d'adhesions indestructibles, és quan conjuguen les seves dues cares quan són capaços de donar el millor de si mateixos.