Si hagués viscut en temps medievals, segurament s´hauria dedicat a anar de poble en poble per explicar històries i llegendes. Hauria estat un rondallaire molt estimat per alguns i, per suposat, detestat per d´altres. No obstant això, la realitat és que Joan Colomo ha nascut, o almenys això és el que diu, en el segle XX. Li ha tocat viure una època diferent, o potser no tant. El que és ben segur és que ha tingut l´enorme sort de poder escoltar en Neil Young, i ja només per aquest petit detall, es pot dir que ha nascut en el moment adequat. A La Fília i la fòbia és el quart treball en solitari d´aquest venerable trobador del Montseny que no ha parat mai de tocar -amb els enyorats Zeidun, els The Unfinished Sympathy, la Red Sexy Band o La Célula Durmiente- i créixer a passos de gegant com a artista. Sarcàstic en les lletres, irònic en els missatges i exquisidament càlid en les melodies, el de Sant Celoni esquartera l´equilibri entre el bé i el mal, a través de dotze faules que ens parlen de la vergonya del regne animal (La fília i la fòbia), la perversitat egoista de la societat occidental (Dona negra), de fascinants viatges en el temps (Màquina del temps) o de la sort i el destí (Tus pies). Un treball conceptual i tel·lúric en el qual l´amor i l´odi per al gènere humà, o l´optimisme i el pessimisme, s´encenen i s´apaguen aleatòriament per deixar-se guiar per un fascinant joc vocal, amb guitarres extravertides i subtils gotes d´electrònica.
