L'escriptor més influent del segle XX català va quedar orfe del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No li van perdonar haver fet costat i haver col·laborat amb el bàndol conservador a la sagnant Guerra d'Espanya. Però uns dietaris inèdits revelen ara que Josep Pla abominava en realitat del franquisme, si més no un cop la dictadura havia mostrat ja la seva cara corrupta políticament i econòmicament.

"El pitjor mal que ha fet Franco és haver instaurat i fomentat, per mantenir-se, la immortalitat a Espanya", escriu Pla el 8 de gener de 1956. "El fàstic físic que em fa Franco em deprimeix", anota el 15 de maig del mateix any.

Les descripcions breus sobre la vida quotidiana i les reflexions a cop calent que Pla va anar anotant dia a dia, sense intenció literària, els anys 1956, 1957 (dos mesos) i 1964, surten ara a la llum al títol La vida lenta (Destino), volum que es distribuirà properament, després que els hereus de l'escriptor n'hagin autoritzat la publicació.

Aquesta aportació, d'alt interès biogràfic i documental, revela que l'escriptor es va haver de mossegar la llengua per evitar de ser represaliat: "Segon dia de restriccions. És inaguantable. Tornem a encendre el quinqué. Em produeix, tot plegat, un fàstic horrible. Jo sé perfectament que anem al desastre, però no tinc ni la força ni la joventut per dir-ho i anar a la presó", escriu el 1957.

Les anotacions queden ara recollides en una edició a cura de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la UdG. Xavier Pla remarca al pròleg que el to general dels diaris és "de tristesa, d'insatisfacció i de desànim".

"L'autoretrat moral es va dibuixant a partir de l'insomni persistent, de l'alcoholisme, al qual cedeix amb facilitat i fatalitat, i d'una certa desgana per escriure", escriu Xavier Pla, que para atenció a la importància per a l'autor de l'"agradable vida solitària al mas" [Llofriu], en contrast amb "la necessitat de veure altra gent i socialitzar-se, de fer tertúlia".

L'estil descordat de vida de Josep Pla és prou evident a l'anotació de l'1 de gener de 1956: "Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l'eternitat. Al llit (glacial), llegeixo els dos últims números d'Il Borghese, fins a les vuit. Em llevo a les quatre de la tarda".