09 de desembre de 2014
09.12.2014
Vicenç Villatoro · Escriptor

«La pregunta és: per què els meus fills "indepes" canten "Soy minero"?»

El llibre "Un home que se'n va" és un homenatge de Vicenç Villatoro al seu avi, un andalús que va dedidir fer les maletes, però és també una aportació per comprendre el funcionament d'una societat multicultural amb vitalitat i ganes de superar-se i progressar.

10.12.2014 | 08:37
«La pregunta és: per què els meus fills "indepes" canten "Soy minero"?»

Nascut a Terrassa el 1957, ha estat director del diari Avui, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director cultural de la Fundació Enciclopèdia Catalana, director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, diputat al Parlament per CiU, membre del patronat del Centre d'Estudis Jordi Pujol, president de l'Institut Ramon Llull i és l'actual director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ha publicat 17 novel·les, 5 poemaris i 9 llibres d'assaig. Ha guanyat 12 premis literaris, entre ells el Joaquim Ruyra, el Sant Jordi, el Sant Joan, el Documenta, el Prudenci Bertrana, el Carlemany i el Ramon Llull.

La seva capacitat de treball és admirable.

No tant. Aquest llibre el vaig començar el 2007 i l'acabo pràcticament el 2014, i té dos períodes en què em demana dedicació exclusiva i ho deixo tot per anar a Castro del Río, Andalusia, a investigar.

D'arrel andalusa, però compromès amb la cultura catalana.

Jo sóc d'una família que, com totes les famílies represaliades de la guerra, tendien a no parlar-ne gaire. Més aviat et demanaven que no tinguessis una activitat política. Va ser a partir dels 16 anys, quan vaig començar l'activitat de periodista i d'escriptor, que vaig anar descobrint que, a més a més, ets ciutadà. No és que algú em cridi a militar, però d'una manera progressiva i no ideològica vaig decantant-me a considerar el català la meva llengua d'escriptura, i vaig tenir la sort de poder exercir l'ofici en català quan quasi no existia premsa en català.

El seu currículum prova que no és aquest un país que discrimini en funció de l'origen.

Jo mai m'he sentit discriminat. En aquest llibre probablement és la primera vegada a la vida que poso sobre la taula que provinc d'una família d'Andalusia. Per a mi és un fet natural, ni un mèrit ni un demèrit. Un fet que parla d'una altra cosa, que és l'enorme capacitat que té aquesta societat de fer-se seva la gent que ha vingut de fora, d'integrar-la a un sistema cultural sense demanar-li que renunciï al propi. El meu pare arriba a Terrassa als 20 anys parlant castellà. Que el seu fill sigui uns anys després responsable dels mitjans de comunicació públics o de projecció exterior del català és una cosa que en poques societats occidentals es donaria.

Es considera un model d'immigrant de segona generació?

El llibre me'l va presentar a Barcelona en Justo Molinero i jo li vaig dir que un llibre sempre neix d'unes preguntes, i una de les preguntes és: per què jo tinc al cotxe Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i Ràdio Teletaxi? Perquè els meus fills "indepes" canten Soy minero? Doncs perquè no he cregut mai que haguem de renunciar a això.

Al llibre Un home que se'n va, indaga precisament en el seu passat familiar andalús. Dues terres, Catalunya i Andalusia, tan agermanades com antagòniques...

Són dos territoris en els quals no hi ha només un flux històric. A Nova York hi ha molta gent de Sicília, però són dues realitats aïllades. Entre la Catalunya i l'Andalusia d'avui hi ha un flux molt gran, gent que va, gent que torna...

Però les tensions polítiques són evidents.

Sí, són reals. Quan vaig a Castro del Río no hi ha entusiasme pel procés, però tampoc hi ha hostilitat. El que sí hi ha és un problema gros de circulació de la informació, hi ha en una determinada premsa una versió del procés català que té perjudicis ideològics.

Vostè ve d'una dinastia andalusa de sastres, que no deixen de ser botiguers. Uns sastres de mentalitat liberal, llegits, defensors de la raó i el progrés, republicans de pedra picada. Li ha facilitat això l'arrelament a la societat dels menestrals?

Sí. Jo n'estic convençut. Tinc la sensació que participo d'uns valors que s'assemblen molt als de la mesocràcia catalana. El meu avi deia allò de "no deixaré res als meus nets, però com a mínim que estudiïn", i quan volia fer un elogi d'una persona deia allò de "muy limpio, muy trabajador"... I això és el mateix que deia el meu altre avi, el d'ERC. L'avi tria Catalunya perquè hi ha feina, però també perquè en l'imaginari d'un andalús de la dècada dels trenta o quaranta, Catalunya és un lloc interessant.

Vicente Villatoro Porcel, el seu avi, durant la guerra va ser membre del Comitè del Front Popular de Castro del Río, el poble dels seus ancestres. Condemnat a mort pels franquistes, va ser indultat i va sobreviure al tètric penal de Burgos. Per estar-ne orgullós, no?

Del que estic orgullós, pobre, és més del perquè hi va estar que no el que li va passar, que mou a la compassió. És un episodi terrorífic. Ell va passar dos anys llevant-se cada dia pendent de l'execució. Només dos anys després del judici que el va condemnar a mort, se l'informa que ha estat indultat. És clar que n'estic orgullós.

Un avi que el 18 de juliol de 1936 té claríssim que els falangistes són els enemics, però no veu clar que els anarquistes revolucionaris siguin els amics. Les pàgines del llibre mostren la guerra a Andalusia no gaire diferent de la guerra a Catalunya. És la seva una visió una mica Cercas?

Sí, exacte, una mica Cercas està molt ben vist. Però amb una diferència molt important: el que aquí és molt ampli, allà és molt estret. Aquestes capes mitjanes de la societat allà són molt primes, allà són propietaris i jornalers, i això explica la virulència del conflicte allà. El meu avi no era ni anarquista ni falangista, però quan arriba la guerra sap quin és el seu bàndol. Sap, com jo, que els anarquistes van cometre excessos, però amb el franquisme no hi va voler saber res. Ell era del mig, però no equidistant.

Un avi que arriba amb les mans buides a Terrassa, poc després que s'hi hagi instal·lat el seu fill, el pare de vostè. Existeix la identitat de l'immigrant de segona i tercera generació?

Jo, immigrant de tercera generació, no em sento una identitat diferenciada. En aquestes capes mitjanes de Catalunya hi participa perfectament gent de la immigració dels 50 i dels 60, els López, Fernández i Villatoro. En el meu cas concret, trobo molt rellevant que la decisió d'emigrar l'adoptés un home de seixanta anys, perquè vol dir que per al meu avi els diners i la feina no ho és tot, perquè a aquella edat difícilment trobaria feina.

Doncs què el motiva?

El buscar un horitzó per als teus fills, el sentir-te ofegat per una realitat com la de Castro del Río... El meu avi surt de la presó el 1944 i emigra cap a Catalunya el 1950. Hi ha factors ambientals i factors polítics, i això és tant important alhora d'explicar l'emigració com els mateixos factors econòmics.

Al llibre es pregunta com pot ser que la gent vinguda de fora vulgui ser de Catalunya. Ha trobat la resposta?

La definició de catalanitat és permeable i permet ser català. A més, aquí funciona l'ascensor social. I encara una cosa més, la gent té ganes d'apuntar-se a aquesta societat.

A l'extraradi metropolità hi ha barris prou aïllats de la vida política i cultural, no troba?

Seria sorprenent que no s'hagués integrat ningú i seria sorprenent que s'hagués integrat tothom. Queden barris amb dificultats com a totes les ciutats, per exemple la banlieue de París. A Catalunya, el castellà és la llengua de molta gent. Et pots entendre amb la gent que et diu que li parlis en castellà perquè és la seva llengua, però costa més amb els que exigeixen que li parlis en castellà perquè som a Espanya.

Com a descendent d'emigrants, l'estira seva terra de procedència?

Sí, hi tinc un sentiment de vincle. Jo sóc d'aquí, però per a mi no és igual Castro del Río que Galícia.

S'ha plantejat mai instal·lar-se a Andalusia?

No.

La independència és innegociable?

El que és innegociable és la voluntat dels catalans. Tant si es guanya com si es perd. S'ha de votar. I s'ha d'acceptar el resultat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona

 
Enllaços recomanats: Premis cinema