El Drac d'Or és un restaurant on se serveix menjar vietnamita, xinès i tailandès. A la cuina, petita com una capsa de llumins, hi treballen cinc cuiners asiàtics, sense cara, sense nom. L'espectador només coneix el sobrenom d'un d'ells, l'Esquitx, un jove xinès que, sense papers, sense família i sense cobertura social, pateix un mal de queixal d'aquells que perforen el cervell. A través de la fatal història d'una dent corcada i de la faula de la formiga i la cigala, l'obra de Roland Schimmelpfenning s'enfonsa en les clavegueres de la immigració il·legal i les misèries d'una societat que no només permet que això passi, sinó que ho propicia.

Ho fa, però, transvestint el drama d'un hilarant trencaclosques formal amb esplèndids resultats. Un vestit vermell, unes antenes verdes o un parell de cadires són dels pocs elements que fan servir els cinc actors per construir mil i un espais diferents: la sufocant cuina del restaurant, el menjador, el supermercat del costat o els pisos que hi ha sobre el local. Localitzacions que, al seu torn, estan habitades per personatges que no semblen el que en realitat són, perquè els rols femenins són interpretats per homes, els masculins per dones, els joves per adults i els adults, per joves.

I això funciona meravellosament bé, perquè la posada en escena que proposa Moisès Maicas és àgil i ràpida, no hi grinyola res. Entre hostesses de vol rosses però calbes; avis amb aspecte de joves i boniques cambreres xineses amb pèls al pit, el missatge sobre el malson europeu que pateixen els vinguts d'Orient va calant. Aquest conte de la precarietat entra suaument, però és corrosiu. Té la rotunditat d'alguns plats asiàtics: els endrapes amb fruïció, i et regiren els budells fins l'endemà.