L'ensenyament universitari torna a viure un nou episodi d'autoritarisme. Sense cap consulta a les universitats, ni a les professions que es veuran afectades, el Real Decreto de modificació de l'ordenació dels ensenyaments universitaris aprovat el 30 de gener imposa unes noves regles de joc al sistema universitari que ha tornat a provocar desconcert i ràbia.

El desconcert inicial feia pensar que es tractava d'un nou desgavell: canvi de model abans d'avaluar l'actual, ignorància de l'esforç de les antigues diplomatures per convertir-se en llicenciatures, passant per alt que hi ha hagut grups de diplomats que han invertit en retitulacions de grau...

Però, quan fem un exercici de reflexió entorn del model (3 cursos per als Graus i 2 cursos per als Màsters), el desconcert inicial es transforma en ràbia. Ens adonem que aquesta mesura és un moviment més dins un procés més profund de reconversió del sistema universitari que porta una dècada de vigència.

Presentar els fets aïllant-los és el millor camí per no entendre'ls. Aquesta és l'estratègia d'informació governamental que ens ve a dir que el canvi serà voluntari en cada universitat, que ens iguala al model dels països veïns, que el sistema de beques evitarà l'encariment dels estudis, etc. Tot és bo, fins l'engany, per justificar la mesura, menys explicitar els moviments de fons en què s'incardina.

El decret 3+2 no és una mesura aïllada; tampoc improvisada. Forma part d'un projecte estratègic de reconversió de l'ensenyament universitari que s'emmarca en el que, en els darreres dècades, hem identificat com a polítiques neoliberals. Un projecte de demolició de l'Estat social que s'inicia en la dècada dels 1970 amb M. Thatcher i R. Reagan i que, en 40 anys de tenacitat, està capgirant les relacions econòmiques, laborals, polítiques i culturals de la societat; amb el sobreentès que per aconseguir-lo han hagut de modificar també el pensament de la gent i provocar la derrota ideològica de les classes populars i dels projectes socials igualitaris.

Elements essencials d'aquest projecte son l'increment dels guanys del Capital mitjançant la reducció dels costos laborals i de la despesa social (reforma laboral que consagra el precarietat, retallades de la despesa pública en benestar,...), així com l'obertura de nous espais de negoci amb la conversió dels sector públic en oportunitat de guany (introducció del lucre en l'ensenyament, la salut, els serveis socials, les pensions, els serveis locals, etc.). Pas a pas, aquest projecte socialment monstruós s'ha anat obrint pas dibuixant una societat cada cop més dual: el món dels segurs, benestants i el món creixent del insegurs i precaritzats.

Dins aquest procés global, les successives reformes de la universitat tenen una lectura indiscutible (ho declaren obertament, no se n'amaguen i així ho testimonien els fets): es tracta de convertir la universitat en un instrument al servei d'una nova concepció del coneixement i de la cultura com a mercaderies (diuen que és la matèria primera d'occident). Les reformes han introduït noves formes de pensar l'educació al servei de la seva monetarització fent ús de noves terminologies (crèdits, competències,...), han estimulat una formació esmicolada en petites dosis (evidències) que menystenen la reflexió i el pensament dens, menyspreen les humanitats o els coneixements disciplinaris acumulats en segles en paral·lel al propòsit d'establir jornades excessives de treball dels estudiants (teòricament superen les jornades laborals) sense temps de contrast, debat o de cultivar-se, etc. Al professorat se li imposa una carrera investigadora desvinculada dels seus interessos intel·lectuals o d'inquietuds genuïnes, en una cursa per fer recerca administrada, abocada a la publicació d'articles (sovint parcials, poc rellevants) per aconseguir l'apreciada acreditació... Una cursa ("segueix aquest conill!") que relega la docència a segon terme i que ens mostra un exercici alienat en el qual objectius, processos i resultats els imposen altres mitjançant les estratègies de control que proporciona la "nova gerència".

Quan pensem en els professionals, hom creu normalment que haurien de ser persones amb veritable capacitat de construir criteri, tot seguint procediments de construcció d'interpretacions i de projectes d'acció orientats pel coneixement. El Decret 3+2, però, ataca el nucli d'aquesta idea ja que proposa una formació en els graus de caràcter bàsic i generalista. El "graduat" de 3 cursos que dibuixa aquest model, deixa de ser un professional, perquè li manca la formació que ho faria possible. Sembla que per tractar problemes socials o personals, que mereixerien els professionals més ben preparats, no cal coneixement. El model 3+2 devalua les professions en dibuixar un treballador ben manat, obedient que segueix les ordres d'altres "experts" que es reserven la capacitat de programar, avaluar, diagnosticar per ell i que, amb aquests instruments, els controla.

Per al sistema és summament rendible aquest model ja que redueix el cost de producció dels "professionals" (menys despesa en la seva formació) i redueix els seus costos laborals (els seus salaris seran moderats o baixos dins un procés de creixent deteriorament de l'ocupació i dels salaris). A més a més, les mateixes plantilles de la universitat es veuran reduïdes.

Aquest model, generant divisió entre títols de primera (Màsters) i de segona (Graus) afeblirà les professions i les seves organitzacions corporatives o sindicals. També afavorirà el trencament del sistema universitari i eixamplarà la competitivitat entre les universitats, ja molt estesa.

En el marc de reconversió del sistema universitari, el decret 3+2 obre l'ensenyament universitari a noves oportunitats de negoci i als processos privatitzadors ja que els Màsters son una oferta amb poc control per part dels sectors professionals, la comunitat educativa o la política (control tècnic ens diuen). Els estudiants econòmicament privilegiats ja sigui cosa de família, sigui perquè la seva estabilitat laboral els permet entrar en l'engranatge de la formació permanent, dibuixen un ampli espai de negoci. Literalment, el sector privat es frega les mans: Hi ha negoci! D'altra banda, la conversió dels graus en tres cursos redueix la despesa pública en ensenyament adreçat als sectors socials majoritaris, econòmicament més modestos. Aconseguir la formació digna d'un professional cursant un màster o dos (n'hi haurà de 120 i de 60 crèdits) costarà més diners i això, en un país on l'ensenyament universitari és ja dels més cars d'Europa.

Novament son els estudiants els més sensibles a aquesta problemàtica i la punta de llança de la resistència de la universitat. Del professorat desmoralitzat i desorganitzat s'espera menys.