La creu dels jueus gironins

De fet, hi ha constància que aquella nit els baptisteris de totes les esglésies de Girona estaven oberts i amb capellans a punt per tal de batejar les persones jueves que hi arribaven apressades, fugint de la violència i buscant salvar la vida amb l´aigua del baptisme. Però és evident que totes aquelles persones no van abraçar la nova fe de manera voluntària, sinó obligades per l´amenaça real (molt real) de perdre la vida.

És per això que una bona part va mantenir la pràctica dels rituals i les tradicions jueves, si bé en la intimitat de la llar i mirant d´extremar les precaucions per no ser descoberts, perquè la pressió de la religió oficial, i de retruc de la societat gironina de l´època, es mantenien. Així, uns anys més tard, la primavera del 1409, molts habitants del barri jueu de Girona van ser reclosos en un tancat de fusta per escoltar els sermons aferrissats que el predicador valencià Vicent Ferrer feia des de Sant Domènec, amb la intenció de convertir els jueus que encara quedaven a la ciutat.

Per si no n´hi havia prou amb les paraules apocalíptiques del religiós, els catòlics gironins hi afegien injúries i crits contra els jueus, als quals consideraven la causa de tots els seus mals. Com és d´imaginar, bona part dels tancats entre fustes es van anar a batejar només d´acabar el ritual. Són només dos exemples de les insistents pressions i amenaces a què va ser sotmesa la comunitat jueva de Girona perquè abandonés la seva religió i abracés el catolicisme.

Però les coses no es van quedar només en crits i sermons, en aquella Girona dels segles XIV i XV i posteriors. La Inquisició hi va actuar amb la seva mà (o creu) de ferro, processant jueus i conversos que havien estat enxampats mantenint activitats judaïtzants. Condemnes a mort, empresonaments, desterramentrs i sancions econòmiques són algunes de les penes que van ser imposades a aquells que no es volien convertir a l´«única fe veritable», o a aquells altres que malgrat haver-se batejat mantenien en privat aquelles pràctiques heretges que es veu que tantes calamitats causaven.

De tot plegat se´n conserven nombrosos testimonis documentals als arxius de la ciutat de Girona, un material que ha servit de base per a l´exposició «La Girona dissident. Segles XVI a XVIII», que fins el proper 6 d´abril es pot visitar al Museu d´Història dels Jueus. Aquesta mostra en complementa una altra, «La Girona de l´època moderna: de l´obrador al baluard (segles XVI-XVIII)», que es pot veure a la sala d´exposicions del Museu d´Història de Girona, i en la qual es repassa l´evolució que va experimentar la ciutat en aquella època, passant de ser un centre dedicat sobretot a la manufactura tèxtil i el treball de la pell i els metalls, a convertir-se en una fortalesa estratègica militar.

Segons expliquen els responsables de l´exposició al Museu d´Història dels Jueus, «després d´aquells baptismes imposats, una part de la població jueva que s´havia batejat cristiana va continuar observant en secret la Llei de Moisès, guardant les tradicions i complint amb els rituals judaics d´amagat. Tanmateix, l´heterodòxia abastava altres pràctiques, més enllà de les judaïtzants. A la Girona dels segles XVI a XVIII hi havia luterans, reformistes i gent amb creences i actituds que els poders eclesiàstics tenien per herètiques.

Hi havia persones que tenien pensaments o activitats sexuals considerades pecaminoses. D´altres guarien emprant arts i remeis que eren qualificats de màgia i bruixeria. Tots aquests comportaments dissidents eren perseguits pel sistema dominant, per tal d´eradicar-los del teixit ciutadà i controlar el sentir, el creure i el pensar de tota la població».

Un mapa a l´entrada de l´exposició revela l´abast que va tenir aquesta persecució, amb processos en desenes de localitats gironines tant contra persones acusades de judaïtzar com per heretgia i apostasia, bruixeria i pràctiques màgiques, delictes sexuals (des de dir que fornicar no és pecat fins a la bigàmia, la bestialitat, la sodomia i fins i tot el matrimoni i la sol·licitació dins de l´estament eclesiàstic) i altres pràctiques perseguides com la irreverència, el sacrilegi, el fals testimoni o posar impediments a l´actuació de la Inquisició.

Girona i Castelló d´Empúries són els municipis que van viure més processos d´aquesta mena, seguits per Figueres i un llarg etcètera de pobles, de Camprodon a Breda, passant per Rupià, Aiguaviva, La Vall d´en Bas, Crespià o Peralada, per citar només uns quants exemples.

LA INQUISICIÓ

L´origen de tot plegat és la Inquisició, la institució creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel Papa Lluci III, i que es convertiria en els segles posteriors en l´eina que va fer servir l´Església Catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del Papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva croada contra l´heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels jueus. El moment àlgid de l´actuació de la Inquisició (que a Espanya no va ser oficialment abolida fins el 1834) va arribar entre els segles XIV i XV: és el moment de les condemnes a morir cremat a la foguera, de les processons de conversos penitenciats, dels grans actes de fe públics...

A Catalunya es va produir una certa polèmica a mitjans del segle XV, quan els Reis Catòlics hi van intentar imposar el model de la Inquisició castellana. A partir que ho van aconseguir, l´any 1484 (el responsable de la Inquisició a Espanya era llavors el temible Fra Tomás de Torquemada), «el Tribunal treballava amb gran zel per acabar amb l´heretgia conversa i, en un temps molt curt, va portar a terme una brutal persecució.

Entre 1484 i 1503 va processar 1.263 persones, de les quals 609 van ser cremades en estàtua (perquè havien fugit), i 629, vives. El 1503 gairebé no quedaven judaïtzants a Catalunya i durant els segles XVII i XVIII, pocs descendents de conversos van patir la repressió inquisitorial. Ja el 1623, Jeroni Pujades escrivia que "las causas de fe que hay en esta inquisición (de Barcelona) de ordinario son muy pocas porque aquí no hay judaísmo..."».

I és que en aquell moment ja havien fet efecte les anteriors campanyes per a la conversió dels jueus. Tant la del 1391, com la del 1409, com la que també es va produir el 1414, «la qual va provocar a Girona una nova onada de batejos, no pas tots sincers. Tres anys més tard, es convertia en massa la comunitat de Castelló d´Empúries. Finalment, quan l´abril de 1492 es va fer públic l´edicte d´expulsió del rei Ferran contra la població jueva dels seus regnes, a Girona la majoria va optar per l´única via possible de restar a la ciutat i al país: el bateig cristià».

El problema va ser que «algunes d´aquelles conversions foren sinceres, però moltes van ser forçades per la por i la violència, fetes a corre- cuita, sense temps ni mestratge per aprendre la nova religió. Molta gent va abraçar la nova fe sense cap convenciment, sense saber-ne el significat ni conèixer- ne el ritual i va continuar practicant d´amagat l´antiga Llei de Moisès». I aquí apareix la nova figura del convers judaïtzant, contra el qual dedicarà la Inquisició bona part dels seus esforços en els anys posteriors.

Sense deixar de banda altres pràctiques «dissidents» (luterans, reformistes, practicants de «bruixeria»...), contra els quals també actuaria amb contundència: «A la Girona dels segles XVI a XVIII hi va haver persones que visqueren la seva dissidència en un secret absolut, que se´n van sortir i van conservar les seves històries en l´anonimat. D´altres, però, van veure com la seva vida secreta era descoberta, denunciada, perseguida i eradicada. La repressió contra qui actuava contravenint la norma va conduir gent a la foguera o a la presó perpètua, va portar a la ruïna a diverses famílies, va provocar conflictes social i va empobrir notablement el teixit cultural gironí».

TESTIMONIS

Als arxius que es conserven a Girona hi ha nombrosos testimonis d´aquestes persones que va ser perseguides i castigades per mantenir unes idees i unes maneres de fer que s´allunyaven de l´ortodòxia catòlica. A l´exposició del Museu d´Història dels Jueus se´n recullen alguns exemples, tots frapants, que reproduïm a continuació:

-Angelina: Era filla d´Elionor i Dalmau Mercader. Va ser processada en el primer acte de fe que se celebrava a Girona, el dia 14 de febrer de 1491, acusada de judaïtzar. Com que havia fugit de Girona, va ser cremada en estàtua. En el mateix procés també va ser condemnat i cremat en estàtua el seu pare, Dalmau. La seva mare, Elionor, va ser cremada viva a Barcelona quatre anys més tard.

- Fra Jeroni Ferrer Sitjà: Prior de Sant Miquel de Cruïlles, va ser acusat el 1608 de tenir un llibre prohibit, La clau menor de Salomó. Aquest tractat, erròniament atribuït al rei Salomó, era un compendi de sortilegis màgics i de rituals per invocar dimonis i altres esperits. L´acusadora era una dona que havia estat la seva amistançada durant més de vint anys i amb qui tenia una dotzena de fills, dolguda perquè el prior (ja vell i tement el judici de Déu) l´havia abandonada. Va ser reprès severament i multat amb 200 lliures.

-Llorenç Badós: Convers, era a Girona el 1462, durant la guerra civil; va ser un dels defensors de la Força, on va servir la reina Joana Enríquez i l´infant Ferran, de qui esdevindria metge personal i de qui rebria nombrosos béns i favors. El 1503, quan ja era difunt, va ser acusat d´haver judaïtzat i fou processat i condemnat per la Inquisició a Barcelona. Pel mateix motiu, anys abans havia estat cremada viva Joana Badosa, la seva esposa.

- Jean de Espuche: Era un sastre d´origen francès que vivia a Banyoles. Vers el 1600, la Inquisició el va processar per tenir tendències luteranes, havent dit públicament que el Papa només es preocupava d´enriquir-se i que els clergues eren uns faldillers. Fou condemnat a recloure´s al monestir i a ser instruït en la fe catòlica.

- Blanca: Conversa, de Girona, va ser denunciada per haver abjurat de la nova fe cristiana i haver retornat al judaisme. Era veïna de Girona, de família ben posicionada, vídua del convers Pere de Banyoles. Va fugir a Portugal el 1410, amb el seu segon marit, Ferrer de Montcada, jueu batejat, membre d´una nissaga de metges barcelonins, amb qui va retornar a la fe de Moisès. La reina Violant va ordenar-ne la persecució, la declaració d´apostasia i la confiscació de béns.

-Guillaume Rosset: D´origen francès, vivia a Maçanet de Cabrenys a inicis del segle XVII. Fou denunciat a la Inquisició per dir que «fornicar no és pecat ». Intentà convèncer el tribunal que ho havia dit de broma i, per matisar-ho, hi afegí que havia dit que no era pecat «si no estava morta». L´ocurrència devia fer poca gràcia als inquisidors, que el condemnaren a un any de desterrament i a peregrinar a Montserrat per confessar-se i combregar.

Els conversos que mantenien en secret la fe hebrea i la pràctica del seus rituals i tradicions van haver d´extremar les precaucions per no ser descoberts i exposar-se al càstig de la Inqusició. Però no sempre va ser possible: «El 1491, Francí Falcó i la seva esposa Elionor, de Girona, van ser acusats de judaïtzar perquè, a l´estable de la seva casa del call, s´hi van trobar certs objectes sospitosos, entre ells "una planxeta de metall en forma de torre i amb lletres hebrees", és a dir, una mezuzà (petit cilindre que contenia un pergamí enrotllat que duia escrita l´oració hebrea Xemà Israel)».

Una altra pràctica considerada judaïtzant era l´ús d´amulets durant el part, per protegir la criatura i la mare dels mals esperits. Un amulet podia ser un pergamí amb símbols i textos hebreus, extrets del Zohar o d´altres tractats cabalístics.

PRÀCTIQUES «PERILLOSES»

Però n´hi havia moltes altres, de pràctiques judaïtzants, relacionades amb festivitats hebrees, amb normes dietètiques d´aquesta tradició, o amb hàbits relacionats amb diferents moments de la vida (naixement, mort...) que els jueus havien d´observar.

A l´exposició es citen unes quantes d´aquestes «tradicions perilloses », la pràctica de les quals «era suficient per aixecar la sospita de judaïtzar, que volia dir observar la llei de Moisès enlloc de la de Crist, tot i haver acceptat el baptisme cristià; i això era cometre heretgia. La denúncia podia venir d´una veïna o d´un veí, de qualsevol persona del servei, d´una amistat o d´un membre de la família. La conseqüència era un procés llarg i dur que acabava quasi sempre amb la repressió, la condemna i el càstig públic de la persona acusada».

Entre aquestes pràctiques tan «nocives» que detalla l´exposició del Museu d´Història dels Jueus hi havia rentar un nadó de set dies de vida amb l´aigua en què s´hi hauria abocat or, plata, perles, blat, civada i altres coses, tot dient unes paraules concretes; portar amulets amb suposades propietats màgiques durant el part, i després d´infantar, esperar-se la dona quaranta dies abans de tornar a trepitjar una església; a principis de tardor, als patis interiors de les cases, fer cabanes amb branques i fulles verdes, on poder-se re-unir a menjar i convidar-hi amics i familiars; pels volts de setembre, fer dejuni i anar descalços o descalces tot un dia i dir oracions de jueus, i demanar perdó als familiars i amics, posant els pares la mà sobre el cap dels fills, sense senyar-los ni dir res, o bé dir «de mi i de Déu siau beneïts»; quan els dies són més curts, encendre fins a deu candeletes i després tornar-les a apagar, tot dient oracions judaiques; no menjar formatge després d´haver menjat carn i rebutjar la carn de conill o llebre, qualsevol peix sense escata, o qualsevol au que se sospita que hagi pogut morir ofegada; netejar la carn de tota mena de sang i greix, abans de cuinar- la, així com el nervi ciàtic de la cuixa d´un animal; en sacrificar un animal per al consum humà, comprovar primer que el ganivet no té cap osca i en acabat, cobrir amb terra la sang vessada; mentre s´amassa el pa, treure una petita part de la massa, per tal de cremar- la com a sacrifici; pels volts de Pasqua, fer celebracions amb un pa alís (sense llevat), bo i menjant enciam, api i altres verdures durant aquells dies, però no menjar carn de la carnisseria, i tot seguit, rentar els plats i estris de cuina amb cendra; canviar les tovalloles i els llençols en dissabte, posar-se roba neta (per dissimular, tornar-la a canviar el dimenge), i ingerir només menges fredes cuinades el divendres; guardar el dissabte, que comença el divendres al capvespre, encenent llànties, deixant de fer cap tipus de feina manual, ni tan sols cuinar; a taula, prendre un got de vi a la mà, dient unes paraules concretes sobre ell, i donar a beure a cadascú un glop; en morir algú proper, en senyal de dol, llençar l´aigua dels càntirs i gerres de la casa, menjar a terra peix i olives, però no carn, i no sortir de casa durant un any; rentar el cos d´una persona difunta amb aigua calenta, per amortallar-la amb una tela nova, posant-li la roba per sobre, i col·locar-li una moneda o joia dins la boca; quan una persona és a punt de morir, girar-la cap a la paret.

Igualment, «la possessió de llibres prohibits per l´estament eclesiàstic era considerada una heretgia greu. En algunes cases de famílies converses, s´hi van trobar textos judaics, traduccions catalanes de la Bíblia hebrea o llibres que feien referència a la història i a la tradició d´Israel. Igualment, algunes biblioteques particulars eren qualificades d´herètiques perquè contenien llibres de Luter o d´autors il·lustrats com Voltaire. La Inquisició els confiscava, tot sovint els cremava i sempre castigava qui n´era posseïdor ». En definitiva, «a finals del segle XV i començaments del XVI, el tribunal va processar judaïtzants, majoritàriament.

Als segles XVI i XVII, es va dedicar sobretot a reprimir els corrents reformistes relacionats amb el luteranisme. Destaquen alguns casos gironins peculiars, com el de Benet Ferrer, nascut a Camprodon i cremat viu a Madrid, per heretge; o el brot de luteranisme que hi hagué a Peralada, que va provocar la condemna de 10 habitants de la vila. La Inquisició també va perseguir la sodomia, de la qual es documenten casos a Girona, com el del capellà dels Àngels Joan Pons, acusat pel seu escolà.

Les bruixes, en canvi, no eren gaire sovint objecte de procés inquisitorial, ja que el tribunal donava poca credibilitat a aquesta mena de denúncies. Van ser els tribunals civils locals que van jutjat moltes persones, en trobar- les culpables d´esdeveniments, pràctiques o costums ancestrals que escapaven a la comprensió del veïnatge».

PROCÉS I CONDEMNA

Els processos inquisitorials contra aquestes pràctiques s´iniciaven amb una denúncia, normalment anònima: «Així s´activava la macabra maquinària inquisitorial, que endegava una investigació detallada del comportament de cada persona denunciada, la qual conduïa a la seva detenció. Un cop fet el primer interrogatori, es formulava oficialment l´acusació. La tortura era practicada no només en els tribunals inquisitorials sinó en tots els altres. La gent era presa i engrillonada, i les condicions de les presons, fos quina fos la institució que les regentava, eren infrahumanes.

Després de l´acusació, de l´interrogatori i del turment, el tribunal dictava sentència, que es feia pública amb gran dramatisme durant la celebració de l´acte de fe. Les principals sentències eren, d´ordre de menor a major gravetat: la reconciliació (en cas de no trobar-se proves del´acusació); l´abjuració de levi (per una falta lleu); l´abjuració de vehementi (per una falta greu), i la relaxació, que significava la mort a la foguera. Si la persona acusada havia fugit, se la processava i cremava en estàtua, és a dir, representada per un ninot.

Com que era una institució religiosa, la Inquisició no podia matar, per la qual cosa el braç secular executava les sentències de mort». A més, «les persones condemnades per la Inquisició eren obligades a cobrir-se amb unes teles de saca que rebien el nom de gramelletes o samarres. Simbolitzaven el seu càstig psíquic i social i les cobrien d´infàmia, a elles i a les seves famílies. Tenien pintada una creu vermella al pit i una altra a l´esquena, i s´havien de portar al damunt dels vestits durant el temps que dictés la sentència inquisitorial.

Un cop complerta aquesta, eren penjades en una església, a la vista de tothom, per escarni perpetu de tota la família ». A Girona, aquestes samarres eren exposades a Sant Domènec, encara que el 1569 van ser retirades i enviades a Barcelona, on van desaparèixer. Les úniques gramalletes que s´han conservat a l´Estat espanyol són de Tui, a Galícia, i daten del segle XVII.

LA INQUISICIÓ A GIRONA

A l´exposició també es detalla la presència que va tenir la Inquisició a Girona durant aquells segles: «El tribunal català tenia la seu a Barcelona. Entre l´agost de 1490 i el juny de 1491, a causa d´un brot de pesta, es va instal·lar a Girona. Hi va tornar l´estiu de 1494. Durant la seva estada a la ciutat van ser processades per judaïtzar 47 persones; entre elles, 41 foren cremades en estàtua perquè havien fugit i 8 van ser cremades vives.

El 1504 i 1505 el tribunal va tornar a Girona, va dictar dues condemnes en estàtua i dues més a galeres. El 1593, i de nou a causa d´un brot de pesta a Barcelona, també es va instal·lar a la ciutat». Fora d´aquesta presència ocasional a Girona del Tribunal català de la Inquisició, a la ciutat, com en altres de Catalunya, «habitualment hi actuava una delegació de la Inquisició integrada per pocs membres: el notari, el comissari, el lloctinent, el carceller i alguns corredors. Els familiars n´eren els informadors i feien d´intermediaris entre els processats i el tribunal. El 1600, a les comarques gironines, almenys 99 poblacions comptaven amb familiars inquisitorials. A tall d´exem - ple, a Girona n´hi havia 9; a Olot 6; a Castelló d´Empúries i la Bisbal, 5; a Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí, 4; a Camprodon, 3; i a Besalú, 2». ?