«Els nens grans podem viure la vida com una aventura boja i ser pares responsables»

La novel·la arrenca amb un home que és pare, s'ha separat de la dona i està molt preocupat per com cal pujar el seu fill. És biogràfic aquest començament?

Totalment. De fet el llibre està esquitxat de referències biogràfiques i fets de la meva vida. Vull crear l'efecte mirall en el lector, que senti que el que llegeix forma part d'una vida viscuda.

Aquest pare, en Marc, s'embranca en una aventura al·lucinant amb uns antics amics, en Miquel i en Pitu. A aquest darrer el rescaten d'un centre de confinament per a bojos. Això ja és ficció?

Sí, això és ficció. Els tres personatges incorporen trets d'amics d'infantesa, però també tenen alguna cosa de les tres etapes vitals meves: el tipus més morbós, noctàmbul i cínic sóc el jo universitari i immadur; el boig sóc el jo més feble i insegur, i el protagonista sóc el jo actual, el que està en aquesta permanent recerca de la felicitat.

La novel·la vol ser tota ella una al·legoria de l'home obligat a assumir la paternitat responsable, però que no pot contenir la crida de l'esperit espontani de la infantesa?

És que jo crec que les dues coses van juntes. Un dels errors que cometem els humans és confondre créixer amb madurar, i no té res a veure. És a dir, tu pots ser un nen gran i ser responsable. La novel·la vol ser una crida a la possibilitat que tots siguem nens tota la vida i això no ens impedeixi ser útils per fer la funció de pares.

Les persones adultes podem fer coses i tenir actituds pròpies de la infantesa?

Sí. Si s'hi fixa, a la novel·la els adults es comporten com a nens. En totes les escenes d'acció i moments emocionants, els adults prenen decisions més pròpies dels infants, es troben en parcs infantils, hi ha una persecució en bicicleta. Els aduls podem ser feliços essent uns nens grans, i no hi ha en això res de dolent. Fins i tot ens fa millor com a pares, perquè ens permet situar-nos en l'òrbita dels fills i del que ells seran quan siguin grans.

No em dirà que no s'ha inspirat en alguna pel·lícula o saga literària, vostè que és crític de cinema i de televisió.

Sí. He buscat la identificació amb un tipus de cinema i de literatura que és molt de la meva generació [Girona, 1976]. Des de les novel·les d'Els Cinc fins a la pel·lícula Els Gonnies. La meva novel·la vol ser una invitació a no associar la maduresa amb el pensament ranci. La gent, quan creix, tendeix a negar el que era. Doncs aquesta novel·la ho reivindica i defensa que es pot ser tota la vida igual sense que això et faci inepte per assumir la paternitat.

Estem davant una novel·la de relfexió sobre els problemes que preocupen la generació que avui té la quarantena, i davant també d'una novel·la esbojarrada d'aventures per divertir-se llegint-la?

Exacte. A mi m'agrada definir-la com una novel·la juvenil per als adults. Si som nens grans, podem viure aventures, per què no? Podem veure la realitat com una cosa engrescadora i aventurera. Almenys a mi m'agrada ser així. Com més gran em faig, més positiu em torno i menys m'enfado. Ja m'ha passat l'època del ressentiment amb el món. Torno a ser aquell nen que s'il·lusiona.

A més a més hi ha el to confidencial. En algun moment es despulla molt, vostè. Pel que sembla, això de ser responsable i alhora esbojarrat com un nen no és compatible amb la parella estable, no?

És cert que en les relacions de parella és difícil encaixar aquesta idea. És a dir, és difícil viure en un estat permanent de lliure imaginació i ficció mental i que la relació de parella funcioni. Suposo que si els dos membres de la parella són iguals, això pot funcionar. La Lisa és l'exdona del protagonista, però en cap moment es condemna la separació, simplement es constata que són persones diferents. Això és inevitable.

La casa encantada encara existeix avui al Barri Vell de Girona?

Si li sóc sincer, no ho sé. Aquesta casa existia al carrer Pirineu. De fet, el grup Els Llunàtics, que dóna títol al llibre, es basa en un grup que va existir realment, Els Tres Secrets.

Tres amics d'infantesa?

Érem tres amics del col·legi. Vam investigar alguns casos que potser eren més a la nostra imaginació que a la realitat. La casa encantada es trobava baixant de la muralla i, com explico al llibre, tanspirava abandonament i misteri, perquè també semblava que hi vivia algú. De fet, el primer intent d'entrar-hi es va produir de veritat, però a diferència del llibre, a la vida real no vam tornar-hi, del canguelis que ens va agafar. Vam ser molt covards. No he volgut tornar a revisitar la casa perquè no m'interessava que em condicionés al moment de reconstruir a partir del record que en conservo.

Les reflexions del pare preocupat per l'educació i les aventures de la casa encantada es combinen amb les nits de borratxerra i ressaca a bars com la Impremta, la Sala de Ball o el Platea. Té present la literatura de Ponç Puigdevall?

No vaig pensar en Ponç Puigdevall escrivint el llibre, però això que diu té a veure amb el fet que els nens, de petits, van a jugar a futbol o al parc infantil, i els mateixos amics de grans es troben a les discoteques. I les relacions entre ells, com ara la ironia, són les mateixes. Només canvia el context.

Podria ser vostè una veu literària de la generació que ja no pot trobar sentit en la lluita antifranquista i tampoc té feina perquè totes les places laborals estan ocupades?

Malament aniria el món si jo hagués de ser la veu d'alguna cosa, però sí és cert que hi ha unes inquietuds d'aquesta meva generació que en la novel·la de gènere no es troben. La meva generació va créixer mirant Els Gonnies, Gremlins, El secret de la piràmide... Aquell estil narratiu és perfectament vàlid per parlar de la realitat d'avui. Tarantino demostra que el menystingut cinema d'arts marcials és útil per fer metàfora del món d'avui.

Viure creativament?

Arriba un moment a la vida que descobreixes que allò que volies ser, astronauta, no ho seràs, però pots escriure sobre les galàxies. I això, d'entrada, et converteix una mica en un astronauta. Els escriptors, d'entrada, són astronautes. La creativitat és, finalment, la manera que tenim d'apel·lar a aquell que érem i que encara volem ser. Mai no és tard.

El sentit de la vida és crear, ser artista i practicar l'amor lliure?

He, he, he, sí, jo encantat d'afiliar-me a la idea, sempre a partir de les pròpies possibilitats. La gent s'ha de sentir lliure i ha de poder convertir la quotidianitat en creació, en un estil de vida.