Jaume Coll Puig, artista nascut l'any 1937 a Blanes, ciutat on té abundant obra pública de la seva etapa de joventut, va morir el passat dimecres a l'illa de Hierro, a les Canàries, on s'havia instal·lat amb la voluntat de poder portar una vida discreta, allunyada dels actes socials i centrada en l'activitat reflexiva i creativa.
Jaume Coll, que va ser catedràtic d'Escultura de la Universitat de Barcelona, és una figura rellevant en la història de l'ensenyament superior a l'Estat espanyol, ja que se'l considera el principal promotor de la reconversió de les Escoles Superiors d'Art dependents del Ministeri de Cultura -i vinculades a les acadèmies de Belles Arts-, per incorporar-es al sistema universitari.
L'artista i catedràtic de Pintura de la Universitat de Barcelona Àlex Nogué ha explicat al Diari de Girona que "aquest procés, impulsat per Jaume Coll, es va encetar a la Universitat de Barcelona per expandir-se posteriorment a la resta d'universitats d'Espanya".
Afectat per la desaparició de qui va ser un referent també per a ell, Àlex Nogué ha declarat que Jaume Coll va ser "un professor singular, que no deixava ningú indiferent, un professor memorable".
Segons Nogué, Coll era un docent "entregat a l'estudiant, que no coneixia horaris ni espais". "Les seves classes tenien hora de començar però no pas d'acabar. Tenien un lloc físic, una aula-taller, que s'expandia segons les circumstàncies per trobar les maneres d'estar a prop de les recerques dels seu sempre reduït i selecte grup d'estudiants".
Un professor que durant el període de la dictadura franquista havia arribat a tenir alumnes a la presó Model de Barcelona, on es desplaçava "perquè no perdessin el curs", destaca Nogué, i afegeix que durant els estius "es desplaçava als llocs de residència dels seus estudiants per seguir els processos que durant el curs no havien quedat tancats".
"Naturalment també tenia un subjecte d'estudi, el que coneixem com a assignatura, però la seva necessitat d'interrelacionar els fenòmens el conduïen fer una docència heterodoxa, amb la persona com a focus d'atenció. La interrelació passava, tanmateix, per fer una anàlisi crítica de l'art com a institució i fer qüestionar als estudiants la seva posició ètica com a artista, un plantejament molt proper però avançat al seu temps, el que ara s'entén com les "polítiques de producció d'imatges"".
Alex Nogué considera que el comportament de Jaume Coll mentre va ser professor, així com "les decisons d'aïllamentt que va prendre un cop retirat de les tasques docents, són visualitzacions coherents amb el que trametia als estudiants: mestratges existencials d'un mestre".
Interdisciplinarietat
Jaume Coll Puig estava convençut de la necessitat d'aplicar la interdisciplinarietat a l'activitat professional. Ell ho va posar en pràctica integrant les seves teories de la forma a projectes arquitectònics a través de l'estudi d'arquitectura i urbanisme BSV.
"Va ser sota la idea d'interdisciplinarietat que, com a Degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va crear un sistema d'ensenyament opcional format per equips de professors de diferents assignatures que plantejàvem l'aprenentatge als estudiants de manera integrada, diluint l'encotillament i parcel·lació de les assignatures en favor d'un aprenentatge integrador dels diferents coneixements en un únic projecte de creació. Aquest model va ser, per a l'època (anys 1975-80), realment renovador i exemplar, i es va convertir en un sistema de referència per a les altres escoles d'art d'Europa amb les quals va establir una xarxa d'intercanvis abans de l'existència dels programes Erasmus", sosté Nogué.
Quan Coll era degà es varen integrar a la facultat artistes de renom (Albert Gonzalo, Susana Solano, Grau Sala, Ton Mateu, Garcia Sevilla, Miquel Planas, Joan Descarga o Alicia Vela). La qualitat artística i no pas els requisits burocràtics era el criteri de selecció.
