Sota una cuirassa de modèstia i bonhomia, Antoni Pitxot feia veure que sabia molt poques coses. Però Pitxot era un home molt culte, sensible, agradable i amb un puntet sentimental. Les seves formes cordials i exquisides el convertien en un amfitrió superhospitalari. Era un narrador excel·lent. I sempre amania els discursos, les memòries o les opinions amb copets d'efecte irònics. Era molt d'aquí.
Pitxot, vull recordar-ho, ha estat un lector omnívor. I un gran investigador de l'art, tant del clàssic com del contemporani. Però tot això ho ha fet portes endins, en la solitud del seu estudi. També ha estat un home de grans fidelitats. Fidel a la família, als amics, al país, a Dalí i, per descomptat, a la pintura. A un ofici que l'obsedia. Que li plantejava reptes constants. I que l'ha omplert amb una plenitud i una tranquil·litat d'esperit que li permetien oblidar-se del soroll mediàtic i els moments adversos.
Pitxot era un home senzill, alegre i intel·ligent. L'última baula d'autenticitat que connectava la Fundació Gala-Dalí amb el seu fundador. Sense el seu ofici pictòric, sense el seu relativisme ?engi?nyós, sense els seus enfilalls d'anècdotes, moltes rodes de premsa no haurien tingut cap trempera. És cert que ha estat un director del Teatre-Museu molt poc intervencionista. Cosa lògica, perquè el que volia de debò era pintar. I deixar-nos aquesta magnífica col·lecció de quadres enigmàtics, poderosos i reeixits, que ara ja formen part de la nostra cultura. De la nostra història entramuntanada.
