Diaris a terra i una pantalla on es projecten paraules i significats -com l'"acorar" del títol: aniquilar, cop que arriba fins al cor- són l'escenari on l'actor Toni Gomila dóna el cop definitiu a l'espectador. Disfressat amb una granota caqui i unes katiuskes, el deixa estabornit després de veure gairebé un ritual de màgia negra, la matança del porc: atàvica, ancestral i sanguinolenta.

Gomila es vesteix amb l'uniforme del monòleg i es converteix en tots els personatges de l'auca: l'acorador, el bruixot de la tribu que desmuntarà el trencaclosques de l'animal; els que s'ho miren sense embrutar-se; l'aquelarre de dones que, entre budells, repassen l'actualitat del veïnat; i també el jovent que no seguirà la tradició.

Perquè Acorar va d'això, del que queda de "lo nostro", un "lo nostro" mallorquí però que podria ser d'arreu i que s'escola entre vots al PP, mansions comprades amb marcs alemanys i una joventut capaç de distingir entre un iPhone 5 i un iPhone 6 però per a qui una pomera i un cirerer són el mateix, simplement, un arbre.

Les paraules diuen qui som, diu Gomila, que clava magistralment el ganivet fins al cor: aviat no en quedarà res, de "lo nostro". "No en tenien prou de vendre's les terres, s'havien de vendre l'ànima", es resigna enmig del festival de la proteïna.