U

n butacot coix, falcat amb dues piles de llibres, presideix l'escenari, amb un Joan Carles I decrèpit (Luis Bermejo), sol, abandonat, que viu la coronació del seu fill com a una traïció i es recorda a si mateix quaranta anys abans, pràcticament els mateixos que va durar la dictadura franquista que el va portar al tron. L'ancià monarca es reivindica i es llepa les ferides amb els versos de la ranxera de Vicente Fernández: "Con dinero y sin dinero, yo hago siempre lo que quiero" É "No tengo trono ni reina ni nadie que me comprenda, pero sigo siendo el rey".

Aquesta és l'arrencada d'El Rey, el cinquè muntatge de la cooperativa cultural Teatro del Barrio, que divendres -coincidint amb el seu segon aniversari- es va representar per primera vegada a Catalunya, dintre del Festival Temporada Alta. Es tracta d'una ficció construïda al voltant de discursos autèntics pronunciats pel rei, entrevistes i llibres de memòries dels principals actors socials, polítics i econòmics de la història recent d'Espanya i que Alberto San Juan -també responsable del text i la direcció- i Guillermo Toledo porten a escena en una succesió frenètica de mutacions de personalitat que mostren un cruel i ridícul Franco; un Carrero Blanco a qui advertien que moriria; un aterrat Salvador Puig Antich en el moment de la seva execució; un Rodolfo Martín Villa que reivindica la seva trajectòria i es renta les mans de la mort de cinc treballadors en vaga a Vitòria el 1976 -les Campanades a mort amb què Lluís Llach va denunciar els fets tanca l'obra-; un Antonio Tejero desconcertat per com va acabar el 23 de febrer de 1981; un Adolfo Suárez perdut; un autoritari Henry Kissinger; el cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, de qui sona l'al·legat "si cantara el gallo rojo otro gallo cantaría"; un egocèntric Felipe González... i així un llarg llistat de noms propis que arriben fins a l'actualitat, sense oblidar el conflicte amb Catalunya.

La clau de l'obra és la comèdia, però El Rey ofereix una crítica ferotge del paper de la monarquia i de l'entramat d'interessos teixits al seu voltant. El Rey és la demostració que Teatro del Barrio compleix la seva declaració de principis i el propòsit amb el qual es va posar en marxa: una voluntat obertament política.