Mor el pintor del campanar de Sant Feliu de Girona

L'església del Mercadal acollirà avui a les 5 de la tarda una missa per l'ànima d'Ernest Dalmau, que estava casat amb la Rosa i deixa dos fills, en Josep i l'Anna. A més de les pintures, Dalmau llega també una notable quantitat de pessebres. El pessebrisme era per a ell també una vocació.

L'Ernest Dalmau va nèixer l'any 1921 en una família del carrer Argenteria de Girona. Va estudiar als Maristes del Barri Vell entre el 1927 i el 1936, on va tenir de professor de dibuix el conegut artista gironí Joan Carrera Dellunder.

De petit cantava a l'escolania parroquial de Sant Feliu, aleshores dirigida per mossèn Josep Pumarola, en una època que els capellans tenien una destacada funció educativa. Mossèn Pumarola va adonar-se que l'Ernest dibuixava bé i va procurar que a casa li compressin colors. Així va ser com un mossèn -Pumarola també pintava- i un jovenet van començar a sortir al carrer a plantar el cavallet a l'ombra del campanar de Sant Feliu.

«Anàvem a Sant Daniel a pintar els dijous i els diumenges a la tarda». Fins i tot va participar en una exposició de les Fires de Girona: «Hi vaig vendre el primer quadre per cinc pessetes (un duro de plata)», assegurava Dalmau en una entrevista al Dominical de Diari de Girona l'any 2004.

L'esclat de la Guerra el va tocar de prop com a tothom. Acabada la guerra, es va posar a treballar amb el seu pare en uns magatzems. Al mateix temps, va assisgir a classes amb Fernando Ruíz Ascarza en un pis del carrer Nou: «Hi vaig aprendre la tècnica de l'espàtula».

Entre 1942 i 1945 li va tocar fer el Servei Militar. De primer a Barcelona i després a Sant Julià de Ramis. Entre 1945 i 1982 va tenir més temps lliure: «Tenia un pis de 24 metres quadrats sobre la botiga de la meva dona i sempre que podia sortia amb el cavallet».

Així es va desenvolupar una vida d'artista que també va passar per l'escola municipal de belles arts de Girona, on va seguir el mestratge de Josep Aguilera, en un centre que tenia entre el professorat Torres Monsó, Pere de Palol o Benet Julià. Una carrera pictòrica que no va cessar fins que, ja en la vellesa, el metge li va prohibir fulminantment la pintura a l'oli pel perjudici que les emanacions dels dissolvents a les vies respiratòries de l'artista, que a partir d'aquell moment es va passar a l'aquarel·la i a l'acrílic per, finalment, incorregible, retornar a l'oli, encara que fos amb la finestra oberta per ventilar.

«El meu germà era la discreció en persona», va declarar ahir Jordi Dalmau, col·laborador habitual del Diari de Girona.

La seva trajectòria va veure's recompensada amb una exposició antològica l'any 2004 al Museu d'Art de Girona.

Aquella ocasió va propiciar la citada entrevista, en la qual també se li va preguntar quin és l'edifici de la Girona monumental que més li agrada i més ha pintat?:

«El campanar de Sant Feliu. El que m'agrada és l'esveltesa que té. Aquest campanar acabava en punxa i jo crec que no havia de ser tan bonic com és ara. Aquella piràmide si la prolonguem ens esclafarà la resta. Em penso que el llamp que el va escapçar -llàstima de la persona que diu que va matar al Galligants- va ser quasi providencial per al campanar. Estèticament crec que així és molt maco».

«Ernest Dalmau, el darrer gran pintor dels temes urbans i paisatgístics gironins», va escriure Lluís-Bosch Martí el 2013 en aquest diari. «És el continuador de Pons Martí, Rusinyol, Aguilera, Orihuel, etc.». «A nosaltres ens agrada més quan Dalmau trenca amb l'academicisme i realisme gairebé fotogràfic i pinta a l'espàtula i amb els dits, com el vell Tizià de Venècia», diu Bosch-Martí.