Quan la mort truca a la porta de casa per primera vegada podem ser joves o podem ser més grans, però el cert és que a partir d'aquí ja estem preparats entre cometes, dic això perquè per aquest esdeveniment no se n'està mai, de preparat, quan ets petit no t'adones dels que moren, això vol dir que encara vius d'esquena a la pena, al dolor o al sofriment.
Per la primera persona que el meu cor va patir una forta sacsejada va ser en perdre la meva àvia materna, els altres avis feia anys que eren traspassats i no els havia conegut. D'això fa 44 anys i pensava que jo aniria al darrere del dolor que vaig arribar a sentir.
Avui dedico aquest article a una meva tia, la Maria Teresa Mora, que va morir fa 40 anys, quatre anys després de la meva àvia, que era la seva mare, però el mateix dia i a la mateixa hora, el 27 de gener. Tenia 45 anys i era quan el càncer de mama començava a treure el cap però sense la virulència d'ara, estesa a altres òrgans. Llavors hi havia la bomba de Cobalto i a Barcelona. El seu traspàs va ser notícia al butlletí del Col·legi Oficial de Metges per ser esposa de metge; a la revista de les Vedrunes per ser exalumna i mare d'alumnes; i en aquest diari en una ressenya feta de direcció. Era coneguda però sobretot molt estimada. En aquells moments no hi havia els estralls que tenim ara de càncer i va ser notícia colpidora.
Una carta feta per una seva amiga ens va trasbalsar als qui tant l'estimàvem. Penso que l'origen dels meus escrits al diari em provenen d'aquella carta que amb tanta estima va fer la Maria Carme Ministral, al cel sia, a la nostra mare. Va ser com un bàlsam d'aire fresc davant tant de dolor. No sé quan ni com vaig començar, el que sí que sé és que el motiu dels meus escrits és sempre per un testimoni de record i gran estimació. Després de 40 anys he cregut que tenia una mica el dret de retre-li aquest petit homenatge de recordança, ja que per nosaltres era una tia molt estimada i penso que amb aquest seran moltes les persones que la recordaran.
Estimada tia, ja veus, fa 40 anys, sembla impossible i no hi ha dia que no pensem en tu. A més, cada dia veig les persones 45 anys més joves i no ens imaginem que tu ara tindries 85 anys, ens vas deixar el record massa fresc.
Són tantes les coses que tinc per explicar-te i el que menys tinc és espai on plasmar aquest munt de coses que han passat al llarg d'aquests 40 anys. Però penso que el més important per a tu han de ser les nenes, que de nenes ja no en tenen res, però així és com sempre hem anomenat les bessones. Segur que estaries tan orgullosa d'elles.
Dir-te la falta que els has fet no cal que ho esmenti, van triomfar amb les seves carreres. La Maite és mestra, al contrari del que havia estudiat, arqueologia, aquell temps no tenia sortida, en canvi ara hauria tingut més sort, però és molt estimada. Tia, malgrat que les vas deixar molt joves els vas ensenyar a ser responsables i bones persones al màxim. La Josefina va seguir les passes del seu pare, és una gran anestesista, viu per la seva feina a l'hospital i a la clínica, la mare sempre deia que quan està treballant és feliç, viu pels malalts i els companys de feina se l'estimen.
No vas poder viure els seus casaments, fet que gaudeixen tant els pares. I quan van ser mares no varen tenir l'ajuda que tenen ara dels avis que són més joves i creu-me que ho van trobar a faltar. La Maite va tenir un fill, els hauria agradat tenir-ne un altre però no va poder ser. És alt i ben plantat i els ha sortit molt solidari amb ganes d'ajudar els més desafavorits. L'any passat va anar al Nepal i ara hi ha tornat per ajudar. Jo sempre li dic: "Si et veiés l'àvia". La Josefina va tenir una nena i un nen, la Marta i l'Amando, que de nens ja no en tenen res, tampoc. La Marta ja treballa a Barcelona i té relacions i l'Amando estudia i ara els passa allò que passa als pares quan veuen que no són tan seus. Llei de vida.
Girona ha canviat tant, no la coneixeries. De les botigues que teníem ja no en queda quasi cap. La Catedral, Sant Fèlix i tots els monuments i façanes han estat rehabilitats. Nosaltres vam haver de tancar per motius de salut, la Granja Mora és tan sols un dolç record.
He dit que no disposava de lloc perquè de coses per explicar-te n'hi ha un munt i sols t'he fet unes pinzellades. Aquells nens que tu portaves a beneir la palma, a passeig o a Colera a banyar-se perquè els nostres pares no feien mai festa. Tu cuidaves de nosaltres, ens banyaves i vesties per ajudar la mare, que la feina l'ofegava. Aquells nens, tia, s'han fet grans, de nens no en tenen res. En Raimon ha fet 75 anys i fa quatre anys li van haver de tallar una cama. I jo ara en faré 69 i no estic massa bé. La nena que portaves de la teva mà a la processó amb tan sols 6 anys per ensenyar-li les tradicions de la teva ciutat li van calar tan fort que l'any 1988 la Confraria de Jesús Crucificat "Manaies de Girona" em varen escollir la primera dona pendonista en 50 anys, un fet que va trasbalsar la meva vida. La sort és que els pares i en Raimon en varen poder gaudir i participar.
Fa més de quatre anys tia que vàrem decidir aplegar-vos amb la iaia, l'avi i el nen. Ara nosaltres ja no els podríem visitar. No cal que et digui que cada dia tenim més gent estimada aquí amb tu, diga'ls quant que els estimem.
Aquest escrit podria no acabar mai però penso que he complert l'objectiu: recordar-te. Que bé saben les nenes, la gent que no t'hem oblidat i els que et varen conèixer i estimar, que fa 40 anys ens vas deixar.
A reveure, tia...Petons d'en Raimon.
