Tres sofàs en blanc i negre són la sala d'autòpsies escollida per Àlex Rigola per disseccionar les relacions de parella. En aquest ambient bicolor impol·lut, gairebé quirúrgic, i sense anestèsia, perquè les veritats fan mal, el director fa servir un bisturí precís, infal·lible: un text de Woody Allen, Marits i mullers, que porta de la pantalla del cinema a l'escenari per segona vegada, després d'una producció estrenada al Teatro de la Abadía de Madrid fa tres anys, amb un repartiment diferent i en castellà.
En aquesta sala d'autòpsies, sis esplèndids actors encarnen vuit personatges, amb qui comparteixen nom. El punt de partida és senzill: en Joan (Carreras) i la Sandra (Monclús) anuncien als seus millors amics, la Mònica (Glaenzel) i l'Andreu (Benito) que se separen i que, a més, n'estan encantats. Amb la Mar Ulldemolins -que a estones és la Mar o la Molins- i en Lluís Villanueva -que fa de Villanueva, fugaçment, i sobretot, de Lluís- posant-hi cullerada, tots plegats s'hauran de replantejar les seves vides.
Elegant i sobri, el muntatge no pixa mai fora de test, al contrari. Les rèpliques són ràpides i punyents i no hi falten les punyalades, però la bastida d'aquest espectacle també la formen els silencis i les mirades dels personatges que no surten del tot de l'escena. Aquests testimonis silenciosos, que ajuden a travar les escenes, supervisen en la penombra el que diuen i fan els seus amics fins a burxar una mica més la ferida.
Tant li fa com acaba i quin és el matrimoni que ha mort definitivament, se surt del teatre amb la sensació que més de vint anys després que l'escrivís Woody Allen, els relats encreuats de Marits i mullers encara bateguen i el cos és calent.
