Mans Unides celebra aquest cap de setmana la seva col·lecta anual per ajudar al finançament de sis projectes a Ghana, Malawi, Congo, l'Índia i Etiòpia. Amb el lema «Planta-li cara a la fam: sembra», l'organització engega un trienni de lluita contra la fam durant el qual intentaran abordar-ne les causes i conseqüències. El missioner José Rubio, que ha estat gairebé 40 anys al Congo, ha ajudat a promoure la campanya.

Quan sento la paraula la «Congo», em ve al cap «coltan».

Interessant. A altres els ve al cap «ebola», «pasteres» o nens amb cares brutes i mosques a la cara. Aquesta és la imatge que té la gent d'Àfrica: el continent més proper a Espanya i el que menys es coneix. Però aquestes imatges no són la realitat, sinó coses puntuals. L'ebola, per exemple, va néixer al Congo, però el paludisme mata molta més gent cada any. I no s'esforcen per fer una vacuna que controli això, perquè són països pobres i només es busca el benefici econòmic.

La guerra del Congo es descriu com un conflicte «interminable». Hi veu alguna sortida?

La guerra té efectes devastadors. Hi ha molts nens soldat, mares-nenes que no arriben als quinze anys... Molts joves s'uneixen al Front d'Alliberament, que ocupa el nord del país i d'allà en treu diamants, té animals... els joves hi van amb la idea que guanyaran molt i abandonen el que és vital: el camp, llaurar la terra. Perquè ni l'or ni els diamants es mengen, i els diners, tampoc.

Com és la vida diària al Congo?

La gent senzilla es desperta amb el so dels ocells. Fan el que poden per rentar-se, a vegades han d'anar a buscar l'aigua a distàncies molt grans. Llavors van al camp, a cultivar i intentar llaurar arròs, mongetes, cacauets... coses que puguin alimentar la família. Però és clar, com que mengen només un cop al dia, van al camp amb l'estómac buit. Mentre els adults són al camp, els nens van a l'escola, si n'hi ha alguna que no estigui molt lluny. A vegades han de fer dotze o tretze quilòmetres a peu, anada i tornada. Quan tornen, cap a les quatre de la tarda, és quan fan junts l'únic àpat del dia, que sol ser senzill. La carn només la mengen en alguna festa o funeral. ?Nosal?tres hem fet projectes perquè criïn conills, perquè en puguin menjar de tant en tant. També mengen el peix que pesquen als rius, però és poc. L'agricultura és bàsica. El problema que tenim és que els joves se'n van a buscar or, diamants, coltan... i no van al camp.

Quins projectes ha desenvolupat vostè al Congo?

Amb Mans Unides he fet coses molt boniques i interessants. Centres escolars, per exemple. El primer van ser 24 milions de pessetes per fer una escola de secundària. També hem fet escoles de primària, dispensaris, pous, trossos de carretera, promoció de la dona... per exemple, fem grups de suport a aquestes nenes-mare, que s'escapen després d'haver estat un temps amb els rebels i tornen amb el bebè.

Europa ha d'intervenir a l'Àfrica?

Si tinguéssim bona intenció per ajudar-los a desenvolupar-se... però hi ha massa interessos. Els països africans no han estat mai ni són independents del tot, sempre depenen de decisions externes i per això nosaltres intentem lluitar. La meva missió és oferir estima a l'africà i donar-li l'ocasió de treballar per a ell mateix. Si un missioner fa un dispensari amb l'ajut de gent de fora, serà el dispensari del missioner. Però si ho fa la gent d'allà, és el seu dispensari, i el cuiden. Han de ser protagonistes del seu propi desenvolupament. És difícil, però països com Brasil o l'Índia ho han aconseguit.

És una amenaça, al Congo, l'extremisme integrista de Boko Haram?

Sí, i s'anirà expandint si no s'hi posa remei. L'islamisme tal com l'ha concebut aquesta gent és d'expansió, dominació i anar «a per totes». I com que no tenen respecte per la vida, l'art, ni res, no tenen escrúpols per fer el que els dóna la gana. No es tracta només de matar, sinó de l'àmbient que creen. Fa pocs dies van destruir un poblat sencer a Nigèria. I això es va repetint. Me'n recordo quan van assassinar els periodistes de Charlie Hebdo, que van sortir ministres, presidents, etc. a manifestar-se. Però la setmana següent van matar 2.000 africans a Nigèria, i no va sortir ningú. I el mateix va passar amb l'ebola: mentre matava africans, no era notícia. Només quan va acostar-se a Europa i van començar a haver-hi missioners i metges malalts es va convertir en un problema.

Fa la sensació que, en 38 anys, la feina del missioner s'ha fet més difícil.

Hem canviat d'actitud. Abans, els missioners érem protagonistes de tot, i ara més que res acompanyem la gent. Es tracta d'ense?nyar-los a fer coses, que no esperin que els ho donin tot fet. Hem ?d'ensenyar-los a reivindicar els seus drets, defensant la justícia i la pau.