o vull parlar dels jubilats dels seixanta anys i escaig que, sovint, no saben com passar el temps. Parlo de la gent gran, dels ancians, de la gent generalment limitada en els seus moviments, de les llargues hores de butaca davant una tele que fa companyia, moltes vegades «dependents», que vol dir «necessitats d'ajuda». La dependència és la última fase de relació. És la confirmació de la condició social de l'home. És l'afirmació de la necessària connexió de qualsevol vida humana amb els altres. Els «altres» són quelcom de tu mateix. I els lligams amb els altres comencen en el fet mateix de ser «persones». Prohibit viure i morir sol.
La cultura moderna reacciona, sovint, davant el fet de la vellesa, com davant d'un problema que no es justifica. S'apodera del dret de propietat de la vida personal i programa el seu final com millor li sembla. Encara que no s'entengui, l'eutanàsia és ficar-se en allò que no és nostre, és liquidar els ossos que hem rebut gratis, és llençar per la borda un tresor humà i diví que ens han demanat de fer rendir. Enmig d'això, que pot semblar un rebuig, el sentit comú, la raó i la fe ens diuen que els octogenaris són un tresor. Un nen li deia a la seva àvia: «Àvia, tens moltes ratlles a la cara!». El nen no sabia que eren les condecoracions per un gran amor. A través de les arrugues de la pell i del cos sencer, un vell pot tenir una Quaresma magnífica. Els espais de llum que li queden li permeten, com diria el salm, «oferir a Déu aquests ossos capolats». El dolors, els fracassos, els pecats personals passats per la misericòrdia desbocada de l'absolució sagramental: tot serveix per convertir-se. La Quaresma d'un vell és una acció de gràcies, una ofrena de dolor de l'ànima barrejat amb el dolor del cos, una pregària intensa per la molta gent que rodeja un octogenari i pel món enter, un somriure lleuger amb una pau tranquil·la, com aquell que se sap la lliçó, davant un món agitat que ha perdut el seu GPS. Fins als vuitanta anys, i de vuitanta en amunt, la Quaresma vol ser una conversió joiosa. I no cal dir que la conversió personal és també, de rebot, una contribució al bé comú i també, per tant, al bé polític.
