Amb la desaparició de l'escriptor, semiòleg i filòsof italià Umberto Eco, mort als 84 anys d'edat, s'apaga una de les veus més clarividents de la nostra època.

Nascut a Alessandria, a la regió de Piemont (nord) el 5 de gener de 1932, va estudiar filosofia a la Universitat de Torí, on es va doctorar amb la tesi Il problema estetico in Sant Tommaso, publicada el 1956.

Professor agregat d'Estètica de 1962 a 1965 a les universitats de Torí i de Milà, va continuar la seva labor docent en altres universitats del seu país com Bolonya, on va ser professor de Semiòtica i catedràtic de Filosofia, a més de director de l'Institut de la Comunicació i de l'Espectacle.

Investigador dels complicats processos de la comunicació i inspirador de models interpretatius de l'obra literària, la seva primera obra de semiòtica va ser L'estructura absent, que va publicar el 1968, un treball que va culminar amb el Tractat de semiòtica general el 1975. Altres temes als quals Eco va prestar especial atenció van ser la crítica literària i l'estudi de la cultura popular.

A més dels seus treballs de tipus científic i acadèmic, Eco va ser autor d'èxits literaris com El nom de la rosa, 1980, premiada el 1981 a Itàlia amb el Premi Strega i el Medicis, a França.

L'èxit literari es va repetir a la gran pantalla amb l'adaptació al cinema del director J. J. Arnaud, protagonitzada per Sean Connery.

El 1991, l'escriptor xipriota Costas Socratous el va acusar de plagiar la seva obra L'excomunicat precisament a El nom de la rosa, per la qual cosa va sol·licitar una indemnització milionària, encara que la denúncia va ser desestimada un any més tard.

Després del gran acolliment d'El nom de la rosa va publicar el 1988 El pèndol de Foucault, que es va convertir en un dels llibres més venuts de l' any, encara que no va aconseguir el favor de la crítica.

Posteriorment va publicar L'illa del dia abans (1994), on a través de les vicissituds d'un jove nàufrag aïllat del segle XVII reflexiona sobre el pas del temps, les determinacions de la història, i el complex destí de la humanitat; Baudolino, ambientada al segle XII amb la presa de Bizanci pels croats cristians de fons i el 2004 La misteriosa flama de la reina Loana.

Les seves últimes novel·les van ser El cementiri de Praga (2010), en la qual explica la gènesi dels apòcrifs Protocols de Sió i Número Zero, que va veure la llum el 2015, una obra en la qual ironitza sobre la manipulació en els mitjans de comunicació i els límits de la informació.

La seva consciència social el va portar a comprometre's amb causes humanitàries com la situació a Chiapas el 1995 o la intervenció russa a Txetxènia.

Eco es va mostrar molt crític amb la situació del seu país durant el govern de Silvio Berlusconi, sobre qui va afirmar en un article de 2009 que el problema d'Itàlia "no és el president, sinó la pròpia societat italiana, que està malalta en permetre-li acumular poder".

A més, va fer esclatar la polèmica quan va subratllar que Berlusconi no era "un dictador com Mubarak o Gaddafi, perquè va guanyar les eleccions amb el suport d'una gran majoria dels italians".

A Itàlia no hem d'oblidar el fet que hi ha un electorat disposat a donar suport a Berlusconi. És bastant trist, però cert", va apuntar.