És menuda, però una dona de gran presència i enorme somriure. La seva casa de Biniali és un refugi ple de llibres i records. La memòria del seu marit, el també escriptor Jaume Fuster, mort el 1998, batega en cada racó. Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) és propera, però se li intueix la mateixa timidesa que demostra la gosseta cocker que l'acompanya: fuig escales amunt amb les visites de desconeguts. La seva salut és estable després d'un trasplantament de cor fa gairebé 18 anys i una septicèmia que la va posar a la vora de la mort. L'autora de Joana E. és vitalista, forta -"som molt forta"-, repeteix amb èmfasi. Va aprendre català amb Aina Moll -"igual que Carme Riera"-, ha traduït Virginia Woolf i ha publicat nombroses novel·les i llibres de relats.

Al costat de Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló és la quarta dona que rep aquest premi. Què significa per a vostè?

Ja és la 48a edició i som molt poques dones les que ho hem aconseguit. Encara estem en un patriarcat. I Òmnium Cultural també ho pensa i vol posar-hi remei. Però haurien de donar el premi a 48 dones per aconseguir-ho. De moment som quatre escriptores. Hi ha homes d'altres professions que també tenen el premi d'honor, però dones, no. I també hi ha lingüistes com Joan Veny, que va aconseguir el guardó. O l'hi podrien donar a Maria del Mar Bonet, atès que van reconèixer Raimon. Ja és hora que les dones estiguem al mateix nivell que els homes.

Amb quina de les anteriors guanyadores se sent més propera?

No em sentia prop de Mercè Rodoreda perquè era molt reservada. Però amb mi sempre va ser molt amable. Vaig treure el meu primer llibre en la mateixa editorial que ella publicava, la de Joan Sales. I ell va voler que jo la conegués. Vam ser a la seva casa, al carrer Balmes, i Mercè Rodoreda m'havia fet una coca. Va ser un detall preciós. Després li vaig fer una entrevista per TVE Catalunya al Port de la Selva, on tenia una casa. I també va ser molt amable però estava molt tancada en si mateixa. En canvi, Teresa Pàmies era molt oberta amb mi. I Montserrat Abelló era un encant. Les coneixia totes tres, però era més amiga de Teresa i Montserrat que de Mercè. Jo sóc més extrovertida, també.

Es declara feminista. En quin punt està ara el feminisme?

S'ha estancat. Amb el feminisme no es pot fer un discurs políticament correcte sinó que s'ha de fer políticament incorrecte. Per exemple, com van fer les sufragistes a Londres quan demanaven el vot. Les van tancar, els van donar de menjar per força... Hem d'anar per aquesta via.

Hi ha les Femen o la diputada de Podem Carolina Bescansa, que es va presentar al Congrés amb el seu nadó.

Exacte. Aquesta diputada ho va fer per muntar una polèmica, però és que això és el que s'ha de fer: ser políticament incorrecte. No era necessari que aquesta dona portés el seu fill però ho va fer per demostrar que les dones encara no estem al mateix nivell. Ni les dones ni les mares.

Seria possible trobar en aquests moments una dona com la que va inspirar la seva novel·la Joana E?

Sí. Si busquéssim una mica, la trobaríem.

Si hagués de tornar a escriure-la, ho faria igual?

Sí. Penso que la meva segona novel·la, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, la vaig escriure massa de pressa. Era molt jove. Em va sortir bastant bé i la gent la va trobar molt bona, però jo penso que no ho és tant. Hauria d'haver esperat una mica més per escriure tot el que volia escriure. Fins i tot havia pensat a reescriure-la, però al final no ho he fet. En canvi, Joana E. la deixaria exactament igual.

Va escriure Joana E. de manera visceral?

Hi ha unes quantes dones que em van incitar a escriure-la. He conegut al llarg de la meva vida dues o tres dones així. No totes esperaven un fill, però n'hi ha dos que sí i ho van amagar. Penso que avui és una cosa que també s'amaga. Quantes noies joves han tingut un fill i la seva família no ho sabia?

Han retrocedit les generacions més joves en les qüestions de gènere?

Penso que sí. Em sorprèn que les generacions joves siguin tan masclistes. Sobretot els nois, que moltes vegades no deixen fer res a les seves xicotes. Ho trobo terrible. Hem avançat, però els joves retrocedeixen i les joves es deixen. No totes, clar, perquè estic segura que algunes, si el seu xicot els prohibeix fer alguna cosa, ho fan igualment i els engeguen a la merda. Que és el que s'hauria de fer: engegar-los tots a la merda, a tots els que fan això, em refereixo. Anant a instituts, m'he trobat amb nois masclistes que em contestaven. Però no em guanyaven perquè jo tenia més arguments que ells, en ser més vella.

I més llesta.

Més llesta potser no. Però més vella sí. I amb els anys adquireixes més responsabilitats i més força per dir les coses. T'autoafirmes amb l'edat.

L'escriptura l'ajuda a autoafirmar-se?

Sí, per descomptat.

I a conèixer-se a si mateixa?

Això no m'interessa. A mi m'interessa més l'altra gent que jo mateixa. No sóc gens egocèntrica.

Estrany en un escriptor.

Sí, però és així. Tinc el meu ego dins d'aquest món hostil, però no sóc egocèntrica.

Segueix sent rebel?

Molt. No sé si més que abans, però pot ser que sí.

La paraula li ha salvat la vida?

Jo sempre deia que escriure era viure i viure era escriure. I que jo havia nascut per escriure. I ara feia bastant temps que no escrivia, però torno a tenir ganes de fer-ho. Em ronden unes quantes idees. Vaig decidir jubilar-me perquè no em sortien les paraules, no m'eren amigues. Però ara n'he tornat a tenir ganes. Quan em van cridar i em van dir que em donaven aquest premi, va ser com una injecció en vena de pa amb oli amb tomàtiga i olives.

Amb què li ve de gust tornar?

Amb una novel·la. Encara no sé quin tipus de novel·la. Tinc idees. Potser recuperaré Lònia Guiu, una Lònia més gran. Però tampoc n'estic segura perquè tinc altres idees que no són policíaques.