és el de la mort del gran bisbe Torras i Bages. Ara fa pocs dies s'ha presentat una tesi doctoral sobre Torras i Bages i la política. Però fa temps que ja no és objecte de referències d'actualitat. Evidentment, el seu estil té formes decimonòniques, però el seu pensament és un devessall de sentit comú, de mentalitat jurídica, de filosofia i de teologia tomistes, i d'actualitat.

Torras i Bages viu intensament l'experiència d'unes èpoques històriques encara més mogudes que la nostra. Tenia 27 anys quan va viure «una revolució, un destronament, un règim provisional, una regència, una monarquia democràtica, una abdicació, una república unitària, una república federal, una insurrecció a Cuba, dues guerres civils, un cop d'estat», tot això en l'espai de sis anys (cfr. José Luis Comelles, Historia de España Contemporánea). Encara no era bisbe de Vic quan va viure el temps de Restauració.

Promogut a l'episcopat el 1899, el seu pontificat coincideix amb l'Època regeneracionista de la Generació del 98. Intel·lectual català, i bisbe de l'Església Catòlica, Torras i Bages només té una actuació: ser sacerdot i bisbe al cent per cent, barrejat amb tots els problemes humans que vivia el seu Poble, il·luminant-lo.

Descriu la seva època com a enamorada de naturalisme, com una opció pel «tracte humà», una fascinació del natural, tot semblant al «relativisme» i al «materialisme» descrit pels Papes recents.

Davant aquesta situació, el bisbe Torras i Bages ha provocat, en totes les circumstàncies, fins i tot polítiques, el que anomena «l'ardu misteri de Déu, única font de sobrenaturalització del món per instrument dels homes».

Algú ha dit que Torras i Bages era un bisbe del Concili Vaticà ll. El seu aniversari és una invitació a buscar la seva llum.