Per fora, la primavera ha entrat subreptíciament. Nuvolades grasses, plugims imperceptiblesi vents del sud. Diverses vegades he mencionat un arbre que em fa companyia a peu de finestra, un plàtan jove i estirat com el jovent d'avui, que em fa cada dia el que els francesos anomenen la leçon de choses. Les coses m'ensenyen. Ens parlen, i el plàtan ja m'ha dit que ha començat la meravella de la primavera.
És curiós el meu plàtan, que em fa descobrir tantes coses maques. És tot un món silenciós i ric i divers. Centenars de petites fulles tendres i dotzenes de penjolls de boles negrenques que conviuen amb les petites boletes nascudes enguany, com avellanes verdes i encara les altres més petites, com la punta d'una agulla de cap, balancejant-se totes, dèbils de tija i persistents alhora.
Però el plàtan sempre m'alliçona: tot és serè, tranquil, pletòric. És la vida d'una natura que aporta allò que ens manca a l'espectacle de la convivència humana. No sabem balancejar-nos, amb pau i amb un petit sentit de l'humor, en el panorama que ens hem organitzat. El plàtan sembla tenir una saviesa que ens manca als homes. Per a ells, quan neix el dia, neix el conflicte, la tibantor, l'imperi del domini de l'home sobre l'home, incapaços de trobar el sentit de la nostra naturalesa com el plàtan ha trobat la seva. En canvi, algunes persones, moltes , «filòsofs» -que vol dir, literalment amants i coneixedors de la saviesa, sobretot la saviesa de l'ésser humà-, ens diuen, com ara el papa Francesc, que la «misèria espiritual és el pitjor drama de l'home modern». La promoció humana no és semblant a un descobriment científic. Hem decapitat massa coses. S'ha volgut un home sense fe. «La fe que estima», com deia Peguy (R.Sarah). La plenitud de la primavera ve de dins.
