Fa de mal dir quina hauria estat la reacció d'Alexandre Cirici Pellicer davant la pretensió d'incorporar part de la literatura escrita en castellà a la tradició catalana: potser s'hauria pixat de riure (segons aquest principi, la major part de llibres de Paul Bowles serien "literatura marroquina") tot i que, atesa la magnitud del despropòsit, el més segur és que s'hauria escandalitzat enfront l'epidèmia de covardia i de correcció política que assola el nostre petit país. Per entendre'ns: no hi ha tradició artística autòctona sense genealogia pròpia (un escriptor castellà tindrà més en compte Galdós que Segarra; un poeta català, sempre serà més proper a Foix que a Cernuda).
Diem això no tant per atiar la controvèrsia com per posar en valor el descomunal esforç del crític d'art català: La pintura catalana (1959), que ara reedita Quaderns Crema (és la tercera entrega d'un políptic que també inclou estudis sobre arquitectura i escultura) és, per sobre de qualsevol altra consideració, una declaració de principis en la mesura que l'estètica i la política s'imbriquen amb absoluta naturalitat.
La dèria de Cirici és prou coneguda: deu anys abans de la publicació del llibre que ens ocupa (en plena postguerra), va sorprendre a tots els reunits a Miramar amb la utilització del terme "la Tríada" per referir-se al conjunt dels Països Catalans. A ningú va passar desapercebut l'intent unificador (i legitimador), especialment a Joan Fuster: "Cirici retorna al gentilici 'català' el seu estricte valor: vull dir que inclou en ell tan el Principat com les Illes, el País Valencià i el Rosselló. Si l'afirmació unitària sempre fou normal en els estudis de la nostra literatura, així mateix ha de ser-ho en la consideració de totes les demés facetes culturals i històriques de la nostra comunitat". I encara més: per a Fuster era encomiable l'actitud pionera de Cirici a l'hora de "cercar i trobar un enfocament integrador per a l'estudi de les arts en els Països Catalans a través del temps. Mai no li agrairem prou (...) aquest gest".
I és que, deixant de banda alguns precedents com La formación de los pueblos de España (1945) de Pere Bosch Gimpera (un text on es defensava l'existència de personalitats singulars entre els diferents pobles Ibèrics ja en època prehistòrica), a La pintura Catalana Cirici Pellicer posa les bases, com dèiem, d'una genealogia que s'inicia als murs de les coves del Neolític i finalitza als murs que, en darrera instància, encarnen les pintures informals de Tàpies. A partir d'aquí, l'originalitat en els plantejaments historiogràfics i crítics és la tònica dominant. A tall d'exemple, destaca la correspondència establerta per Cirici entre "geologia" i "mentalitat": "En la complexitat geològica dels Països Catalans, l'arquitectura defineix perfectament la presència de dues regions: una de materials durs i una altra de materials tous. (...) Aquest mapa geològic no determina solament l'existència d'uns materials i uns cultius. És la mateixa fesomia del paisatge la que hi pren aspectes morals i estètics radicalment oposats".
Deixant de banda les singularitats taxonòmiques del mètode de Cirici, La pintura Catalana és un petit prodigi per diverses raons. Destaca, en primer lloc, l'esforç didàctic assumit pel seu autor: la introducció de cada capítol conté una breu descripció del moment històric en qüestió que posa a l'abast de qualsevol lector els continguts que després s'engrunen amb major detall. En segon lloc (i de manera anàloga), és de rigor destacar la claredat sinòptica de l'assaig: la utilització dels noms i de les etiquetes (els ismes de torn) sempre apareixen per alguna raó de pes, és a dir, que es defuig l'exhibicionisme erudit i l'obscurantisme programàtic tan característics, a desgrat nostre, del gènere assagístic. Molt important és, també (i en tercer lloc) el desig de recuperar per a l'art dels Països Catalans autors que la historiografia espanyolista s'hauria apropiat sense miraments: Vicent Joan Macip (Juan de Juanes per a molts), Ribalta (nat a Solsona), Ribera (de Xàtiva), Sorolla (Valencià) o, sense anar més lluny, Picasso, un artista format a la Llotja de Barcelona (el seu pare n'era docent) i que, a nivell artístic, és més català (o inclús francès) que no pas espanyol, són algunes de les figures que Cirici rehabilita.
Sigui com sigui, el llibre del nostre crític d'art encara és capaç d'aportar més riquesa en d'altres nivells: l'habilitat per fer conviure el rigor històric (amb base documental) amb l'anàlisi més subjectiva és una marca de fàbrica que, a diferència del què sol ser habitual, l'autor gestiona amb suma prudència i sentit de l'oportunitat. Tot plegat (les quatre raons ara esmentades), no podria reeixir sense la que vindria a ser la darrera virtut (en el sentit de definitiva) del llibre de Cirici: la utilització de la llengua i la cura estilística. Ras i curt: llegir La pintura catalana és molt interessant pels seus continguts objectius però arriba a ser un plaer gràcies a la seva forma. Només Cirici pot parlar d'"Objectivisme visual" enlloc de "realisme", o referir-se al Romanticisme com "la revolta d'una realitat parcial", o dir que l'art de Gimeno ve a ser "el pur testimoni d'una llesca de vida". La conclusió és més aviat òbvia: un bon assaig, com una bona crítica d'art, només assoleix els seus objectius més elevats quan aconsegueix presentar-se en forma de literatura de qualitat. El català entès com a eina de transmissió de coneixement segueix essent una assignatura pendent per a la munió d'intel·lectuals que no publiquen en la pròpia llengua.
