La banda de PJ Harvey va entrar a ritme de Chain of keys, per la dreta de l'escenari, en formació i amb ella al saxòfon, deixant clar que The Hope Six Demolition Project era el protagonista de la nit al Festival Primavera Sound, on la britànica va obrir la seva gira internacional de grans concerts per presentar l'últim disc. Dels onze temes de l'àlbum, només un va quedar fora de la impressionant actuació de la britànica, que es referma en la denúncia i el posicionament polític de Let England Shake (2011). Sens dubte, Polly Jean va ser el plat fort de l'última jornada d'un altre festival de xifres rècord.

Durant prop de sis hores, la majoria del públic del Parc del Fòrum va pivotar entre els dos escenaris principals, situats davant per davant. Encara de clar, als peus del piano de Brian Wilson s'estenia una esplanada de persones conscients de l'oportunitat única d'escoltar Pet Sounds, una joia dels Beach Boys que apareix a totes les llistes dels millors discos del món. Les limitacions vocals de Wilson -els 73 anys no perdonen- les va suplir Matt Jardine, que va exhibir una imitació perfecta dels aguts del Wilson dels bons temps. Aquest músic és fill d'un altre fundador de la banda nord-americana, el guitarrista i cantant Al Jardine, que també participa en la gira dels 50è aniversari de Pet Sounds; igual que Blondie Chaplin -també a la guitarra i la veu-, que es va incoporar al grup ja a la dècada dels 70. I després de la icona va ser el torn dels grans èxits, Good vibrations, California girl, I get around, Surfin'USA..., van acabar de fer arribar la platja fins a l'asfalt.

Mentrestant, en una altra zona de l'immens hàbitat del Primavera Sound, l'exguitarrista de Pulp, Richard Hawley, desgranava Hollow Meadows -serveixi per exemplificar les nombroses coincidències insalvables- i acabava just a temps per córrer fins a Deerhunter, que va agafar el relleu a Brian Wilson des del segon escenari principal per repassar hits però, sobretot, presentar el disc que va treure l'any passat, Fading frontier.

Finalment, era el torn de PJ Harvey, vestida de negre, solemne i amb certa transcendència que, en determinats moments, va subratllar les notes de marxes militars. Polly Jean es va fer acompanyar per una banda integrada per una desena de músics, liderats pel baixista Mick Harvey -fundador de les Bad Seeds que acompanyaven Nick Cave- i amb el seu col·laborador habitual, el guitarrista John Parish. Si bé el concert es va construir al voltant de The Hope Six Demolition Project, també van sonar tres peces de Let England Shake i, ja en el tram final, va recular fins als 90 amb l'enèrgica 50 ft Queenie, pertanyent a Rid of me, i dos temes de To bring yo my love que van ser especialment agraïts pel públic, el que dóna títol al disc i Down by the water. Aquesta vegada, no va agafar la guitarra i va recórrer sovint al saxo. Va brillar i, casualitats afortunades, en algun altre indret de Barcelona es van encendre focs artificials que es van deixar veure en un lateral de l'escenari.

Minuts després, a l'altra banda de l'esplanada principal, Sigur Rós, donava el tret de sortida a la seva gira europea, encara sense disc nou, recorrent els seus diferents treballs i amb un extraordinari muntatge visual que es va imposar com l'atractiu principal de l'actuació dels islandesos.

A partir d'aquí, les últimes hores del Primavera Sound 2016, l'edició que ha superat els 200.000 assistents, van anar avançant en diferents fronts: amb propostes desconegudes pel gran públic, com Money for Rope, uns potentíssims australians amb doble bateria i sobredosi de guitarres que van acabar llençant-ho tot; la simplicitat de Julia Holter i el seu teclat; les excentricitats de Ty Segall and The Muggers, amb un intercanvi de papers entre cantant i un fan entregat; o la sessió de Moderat.

I quan la nit del dissabte ja anava sola, el festival va anunciar a través de les pantalles gegants que flanquejaven els escenaris les dates per al 2017: del 31 de maig al 4 de juny. La travessa de noms del cartell queda oberta.