Confessa l'autor belga Peter Terrin que pateix una mena de fòbia cap a les biografies i que és per aquest motiu que abans de començar la seva novel·la "Post mortem" pensava a crear un thriller amb un escriptor molt famós que seria "biografòbic". No obstant això, la seva petita filla va caure greument malalta i tot va canviar.

En una entrevista, el novel·lista flamenc, que té en la seva trajectòria importants premis com el de Literatura de la Unió Europea o l'AKO, considera que "la vida personal de l'escriptor no es pot separar de la seva ficció" i com a prova presenta aquest títol, publicat a Espanya, en castellà i català, per Rayo Verde.

El lector seguirà la peripècia d'un desconegut escriptor, Emiel Steegman, qui, en una caseta amb jardí en un petit poble, on viu amb la seva dona Tereza i la seva filla Renée, està treballant en un llibre, que acabarà veient-se afectat per un fet dramàtic: la seva filla una tarda s'adorm i no torna a despertar-se.

Terrin, partidari de tractar qüestions diferents a cadascuna de les seves obres, totes escrites en flamenc, reconeix que abans de posar el fil a l'agulla per cosir "Post mortem" volia una novel·la en la qual un escriptor es preguntava per la seva pròpia vida a partir de testimonis que el van conèixer de jove, "però va arribar la malaltia de la meva filla i vaig deixar de pensar en això i em vaig centrar en Renée i en la seva evolució, des que va ingressar a la Unitat de Cures Intensives".

Acudia a l'hospital diàriament i allà prenia notes "molt periodístiques" sobre tot el que succeïa amb la petita. "Era al costat del seu llit, en el que, encara que soni molt estrany dir-ho, van ser alguns dels moments més meravellosos de la meva vida", apunta.

Després de setmanes d'incerteses, la nena va aconseguir sobreviure encara que amb algunes seqüeles, com narra en el llibre.

"La vida va seguir -destaca Terrin- i jo vaig tornar a la idea de la novel·la sobre la fòbia a les biografies, però vaig decidir incloure una part sobre la malaltia de la nena, encara que al principi del que tracto és de com s'escriu un llibre".

En aquest punt, s'atura i no amaga que hi ha qui li ha dit que a la primera part hi ha moments "una mica confusos, especialment en el referent a la creació d'alguns personatges, però és que és així com jo els penso -diu-, tot és molt orgànic, estic confús, encara que la gent pensi que l'escriptor és com Déu, però no és així i és a partir d'una petita idea que tot creix i es desenvolupa".

També reflecteix aquesta "espècie de fòbia que tinc cap a les biografies, cap al fet que jo no vull que me'n facin cap, perquè no crec que la meva vida sigui prou important".

A més, manté que si abans d'escriure "Post mortem" hagués mort i algun biògraf hagués furgat en la seva trajectòria, la seva filla "es trobaria amb un pare nou".

No obstant això, ara, aquesta aposta per l'autobiografia a la part central de la novel·la permet que la seva filla i tots els lectors "coneguin el més important de mi en el llibre més important que he escrit".

Peter Terrin insisteix que el gènere biogràfic revela secrets, "cosa que fa por, perquè el biografiat habitualment ja està mort i no es pot defensar, no té cap control sobre aquell text". "El lector -remata- l'únic que necessita per conèixer-me és llegir els meus llibres".

A la vegada, no amaga que sempre, en el procés literari, ha tingut en ment la seva petita, ara una preadolescent d'11 anys, perquè quan sigui gran pugui saber, a través d'aquesta història, el que significa l'amor cap a la literatura i, especialment, "l'amor que poden oferir un pare i una mare".

I que ha volgut mostrar, d'una altra banda, que en aquells dramàtics moments que van succeir fa uns anys "tots intentàvem sobreviure, amb una paraula clau en tot moment, creure".

Preguntat, precisament, sobre com va llegir la novel·la la seva dona, Terrin somriu i assevera que li va agradar molt, encara que li digués: "Peter, està molt bé, però és el teu llibre, el que tu has viscut, perquè t'has deixat d'explicar això i allò altre, o aquest altre paràgraf el que diu no és exactament el que va passar".

Sobre nous projectes, avança que ha acabat una llarga novel·la, que es titula "Yucca", una seqüela de "Post mortem", en què apareixen els dos personatges literaris seus que més li agraden, Renée, convertida ara en una pintora que pot canviar la vida de les persones amb la seva obra, i Victor (de la seva novel·la "Blanco").

Encara que no li agrada anticipar arguments, sí dóna a conèixer que és un títol sobre la influència de la gent que ja no existeix en la que segueix vivint.