El Tribunal Suprem ha establert que la Fundació Gala-Salvador Dalí no té legitimació per protegir el dret d'imatge del pintor empordanès, després de desestimar la Sala Civil un recurs de cassació de l'entitat a una sentència dictada anteriorment per l'Audiència de Barcelona després de presentar una demanda contra la societat Faber Gotic.

La Fundació Dalí ha fet públic un comunicat en què indica que la sentència té una repercussió "escassa" en la seva gestió. Segons la Fundació, l´abast de la sentència es "limita" a la utilització de la imatge de Salvador Dalí d´una forma denigrant o d´un modus que no concordi amb la conducta observada per l´artista en vida. En canvi, no afecta el vessant estrictament patrimonial i econòmic del dret d´imatge del pintor, que la Fundació "continuarà defensant i gestionant".

La Fundació Dalí va interposar el 2009 una demanda contra Juan Javier Bofill Pellicer i Faber Gotic en considerar que els demandats havien realitzat una intromissió il·legítima en els drets d'imatge de Salvador Dalí en utilitzar el seu nom i imatge en una exposició i una pàgina web amb «fins comercials i publicitaris».

La sentència del Suprem indica que, tant per la falta de designació de la fundació per exercir l'acció de tutela, com perquè la protecció que pretén no és de la memòria del difunt, sinó interessos de caràcter estrictament patrimonial, ha de confirmar la sentència de l'Audiència Provincial que va estimar la falta de legitimació de la part recurrent.

Recorda així mateix la sentència del Tribunal Suprem que en el testament de Salvador Dalí, atorgat el 20 de setembre de 1982, va nomenar a l'Estat espanyol hereu universal i lliure de tots els seus béns, drets i creacions artístiques, per conservar, divulgar i protegir les seves obres d'art.

Un any més tard, l'artista va signar l'escriptura pública de constitució de la Fundació Gala-Salvador Dalí per protegir i defensar l'obra artística, cultural i intel·lectual del pintor, els seus béns i drets de qualsevol naturalesa, la seva memòria i el reconeixement universal de la seva aportació a les belles arts.

Després de la seva mort, el 23 de gener de 1989, l'Estat va acceptar el testament i en data posterior va autoritzar al Ministeri de Cultura per atorgar temporalment de forma directa i amb caràcter exclusiu l'administració i explotació dels drets de propietat intel·lectual, d'imatge, industrial, marques, patents i altres drets derivats de l'obra artística de Salvador Dalí.

La Fundació Dalí i Demart Pro Art van demandar el 2009 a Juan Javier Bofill i a Faber Gotic per vulneració dels drets de marques i de propietat intel·lectual a l'haver utilitzat el nom i la imatge de Dalí, amb fins comercials, en una exposició dedicada a l'artista, organitzada al Real Cercle Artístic de Barcelona, on s'exposaven obres escultòriques de l'anomenada «Col·lecció Clot».

La imatge no va ser danyada

Encara que l'Audiència de Barcelona va condemnar els demandats per vulneració dels drets de marca i propietat intel·lectual, va entendre que no s'havia danyat el dret a la pròpia imatge de Dalí. Respecte al dret a la pròpia imatge, també va argumentar l'Audiència que, el fet que l'Estat espanyol, com hereu universal, hagués cedit tots els seus drets a la fundació, no justificava la legitimació activa de la mateixa per exercir l'acció de tutela del dret d'imatge de l'artista mort.

D'acord amb la sentència recorreguda, la Sala Civil del Suprem resol sobre aquest últim dret -l'únic recorregut en cassació- que Salvador Dalí va nomenar a l'Estat hereu universal, però no va designar en el mateix a cap persona que ostentés la legitimació per a la seva tutela, com estableix la Llei orgànica 1/1982.

En aquest sentit, argumenta el Suprem que la demanda es va presentar quan Dalí ja havia mort i «tal circumstància suposa que els seus drets fonamentals de la personalitat, i en concret el dret a la pròpia imatge, es van extingir amb la seva mort, ja que la mort determina el fi de la personalitat civil de les persones físiques».

De la mateixa manera, el Tribunal Suprem conclou que la fundació no pretén la protecció de la memòria del pintor, sinó l'explotació del contingut estrictament patrimonial de la seva imatge, a causa que els demandats no hi havien acordat l'autorització per a l'ús de signes i imatges mitjançant el pagament de la corresponent retribució.