El dia quinze d'agost, festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, s'anomena, en les zones de turisme, la festa dels Francesos. Sempre, a França, el 15 d'agost ha estat festa de precepte. Fa segles, des de després de la Revolució Francesa, les quatre festes grosses són el Nadal, l'Ascensió, l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al Cel i la festa de Tots Sants. Deixeu-me dir que el fet de celebrar que la Mare de Jesús fou assumpta al Cel és una realitat molt valorada pels francesos, per la simple raó teològica que és un dogma de fe. Però permeteu-me que digui que els francesos valoren molt la corporalitat. El cos, les «bonnes manières», la «gentillesse», el «faire plaisir», la gastronomia, el romanticisme literari, l'estètica, la moda, els perfums... tot això i més ens parla del relleu que la cultura francesa dóna a la nostra condició material, un relleu que el capacita per interessar-se per la reflexió sobre un fet dogmàtic, que és l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al Cel.

La nostra petita imaginació ens fa més nosa que servei per pensar en el Cel. Jo diria que, fonamentalment, el Cel és Déu. És veure Déu, embadalit, inimaginable, i situant el cos en una plenitud que ha deixat totes les servituds, sense cap nosa per gaudir de l'Amor de Déu, i penetrant-se d'aquest mateix amor, sense egoisme per encadenar-se a la matèria.

En la festa de l'Assumpció, es contempla també el triomf del cos vivent, eternament vivent, de la Mare de Déu, capaç de somriure i d'estimar el mateix Déu. El Cos de Crist i el Cos de la seva Mare són llum perpètua, amor vibrant, proximitat eterna. La salutació normal dels francesos és «serrer la main» (estrènyer la mà). L'Assumpció de la Mare de Cel ens permet i ens invita a «estrènyer» la Humanitat de Maria com s'estreny una mare. Deixar-se envair per la seva persona entera. Déu no ens ha donat cap altre camí. «Tots, amb Pere, a Jesús, per Maria» (Sant Josepmaria Escrivà).