Els he retrobat un matí xafogós d'aquest agost gironí, en una vorera ampla, plena de turistes que deambulaven com si la ciutat fos un museu, llepant, relaxats, un cucurutxo de gelat. Era un matrimoni amic, vells amics que vaig conèixer fa molts anys, quan ell era com una guspira viva, amb un grapat d'idees clares, potents, humanes i divines i, ella era discreta, senzilla, profunda, joiosa i comunicava iniciatives, amb un so positiu que engrescava. Avançaven pausadament per l'ampla vorera, com assaborint la mútua possessió solcant d'arrugues dos rostres feliços. No anaven del bracet. Creuaven l'avantbraç per sostenir-se millor i simplement per celebrar la trobada, somreien.

Vaig observar que els anys, les lluites, el sofriment, la generositat, l'obra d'orfebreria per educar els seus fills, els ho havia llevat tot menys el somriure. Els havien congelat aquest somriure, com un triomf, com una força esplèndida que arrencava de dins, una plenitud d'agraïment i de goig. En un instant vaig reviure el seu itinerari. La maduresa humana i sobrenatural només tenia una forma de manifestar-se: somriure. Era el seu llenguatge universal. Em feia pensar en aquell text litúrgic que diu: «Gaudium cum pace, emendationem vitae» (el goig i la pau, la lluita per viure correctament). No em vaig poder estar de dir-los: «Vosaltres sou uns rics!» N'estaven persuadits. Hem estat junts des de petits, va afegir ell. Només ens va separar el temps de mili a l'Àfrica, deia, tot rient.

Els meus amics eren conscients, conscientment agraïts de la seva vocació matrimonial. En aquest nucli aparentment petit d'aquest matrimoni-sagrament, s'hi feia present una aventura formidable. El món es reconstruïa. Es realitzava el contingut de l'Exhortació Apostòlica del papa Francesc: Amoris Laetitia (l'alegria de l'amor. Una cosa és l'amor de parella i l'altre l'amor conjugal. L'amor-misteri, una participació de l'Amor de Déu.