El debat sobre la necessitat d'apropar l'art a les classes populars, lluny dels luxosos salons de palaus, domicilis particulars o sales d'exposició massa exclusives, va dominar es va instaurar amb freqüència des de mitjans del segle XIX a Suècia, sobretot per part dels cercles artístics. En aquells anys, no era habitual que els ciutadans de peu tinguessin ocasió de gaudir de les obres d'art, un món restringit principalment a l'alta societat del país escandinau. Inspirant-se en aquell vell debat, un grup d'artistes, molts d'ells emergents, però amb el suport de les figures més consagrades, van engegar a principis dels anys cinquanta del segle passat, una iniciativa per traslladar les obres d'art a un dels espais més concorreguts de la ciutat d'Estocolm. La campanya organitzada per Vera Nilsson i Siri Derkert va arribar finalment, l'abril de 1955 fins a l'Ajuntament de la capital sueca. Amb el suport del Partit de l'Esquerra i el Partit Socialdemòcrata, el consistori va recolzar amb una moció el projecte per convertir les estacions del seu transport públic per excel·lència, en una immensa galeria d'art. La T-Centralen va ser la primera estació en la qual es van instal·lar diverses peces d'art el 1957, entre les quals, el There and back, de Jörgen Fogelquist, que malgrat estar situat inicialment a la zona del vestíbul, destinada a l'exhibició de les obres dels artistes emergents, va acabar sent un dels murals més rellevants de tota l'estació, així com de tota la xarxa de metro de la ciutat. Des de llavors, les estacions d'Estocolm no han deixat d'exhibir obres d'art, de diversa tipologia i en alguns casos de forma temporal, i en d'altres, permanent. Avui en dia la xarxa de metro urbà compta amb un centenar d'estacions, 90 de les quals amb obres d'art realitzades per més de 150 artistes. En total són 110 els quilòmetres que conformen la ja coneguda com a "galeria d'art més llarga del planeta".A.c