Jo crec que tothom ha d'educar. Literalment, «treure del que hi ha a dins», desenvolupar, fer créixer, augmentar les capacitats, fer madurar... Tothom ha d'intentar millorar-se i millorar els altres. Si una persona no educa, si no fa cap aportació a la maduresa dels altres, en el fons, és que no estima. No té cor. Però no es tracta directament d'això.

Tothom ha pogut veure, fa pocs dies, un debat televisiu sobre l'escola al nostre país, que si l'escola pública, que si la privada, la concertada, la diferenciada o no diferenciada. Els experts diuen que l'acceptació de la diversitat de l'ensenyament és una norma general en el nostre espai europeu.

S'observa que deixant a part Finlàndia, que no admet l'ensenyament diferenciat, el panorama cultural afina molt en el respecte dels drets educatius, fins a l'escola diferenciada. Europa opta, generalment, per la llibertat. Ignoro com està actualment a Rússia, però fins fa poc i durant molts anys, s'hi havia entès l'ensenyament com a eina per construir la societat socialista del futur. L'escola es converteix en el mitjà més important de l'adoctrinament ideològic. Els nens i nenes són peça clau en el sistema.

Evidentment, aquesta filosofia és una deformació extrema i polititzada de la responsabilitat educativa. Però aquesta deformació sorgeix quan les persones no tenen clar que el dret a l'educació pertany als pares. Cap complexitat de l'ensenyament, cap situació política, cap decisió del poble, cap llei positiva té validesa per obstaculitzar la llibertat dels pares. És un acte personal, un escollir «entranyable», davant del qual, l'Estat no pot deixar de ser un servidor humil i eficient. Qualsevol manca de respecte en aquest camp és un acte totalitari. És una conculcació d'un dret. És una injustícia. Encara que aquesta opció no sigui votada amb majoria.

Quan neix un fill, en queda constància en el registre civil i, si el bategen, als llibres parroquials, però ningú no pot arrogar-se el dret d'educar-lo, tret dels pares.