Conec gent gran que té el goig d'aprendre cada dia. Però cada dia. D'aprendre coses dels altres i coses de si mateix.
La maduresa humana no acaba mai. Però, hi ha un camp del saber que és particularment interessant: és el de les paraules. Conèixer més bé el sentit de les paraules. Saber el que volen dir i captar els seus matisos. Ni els ordinadors normals no ho fan. Si manca un punt o sobra un punt, de seguida tens un missatge en anglès que entenem tots els que no sabem anglès: FAILURE! Per això és tan important que s'hagi fet algun curs de llatí i de grec en el vell batxillerat, perquè l'etimologia sí que mostra les arrels i, per tant, el sentit, el secret de les coses.
Actualment, les paraules clau, les que donen sentit a les coses profundes, també són maltractades per la frivolitat del parlar. Per exemple, la paraula «caritat». Sembla que tothom l'entén: posar-se la mà a la butxaca, fer una aportació generosa a Càritas, donar un cop de mà o regalar un somriure d'orella a orella, i tota la imaginació del cor i de la voluntat.
Evidentment que tot això és un camí recte. Això construeix. Però quan l'amor a Déu es redueix només a l'amor als altres, en la pràctica o en la teoria, se «secularitza» la caritat i també se «secularitza» la fe.
La caritat entesa només com a «factor de canvi», com a promoció humana, en una societat més justa i més humana, i en tots els aspectes de la vida social i política no és una caritat teologal.
L'alliberament humà no s'identifica amb la salvació de Jesucrist (B. Pau Vl). És lícit adequar la veritat a la cultura moderna, però no es pot rebaixar la veritat de Déu, la font permanent i necessària de tota caritat, l'Encarnació de l'Amor que també té les seves exigències per ser un amor cristià: «Com jo us he estimat».
La sensibilitat per la justícia i la caritat, per a un cristià, són exigències d'un primer amor: el Déu de Misericòrdia.
