o seria necessari traduir el títol italià: «Déu és feliç». És més que una frase. És una afirmació, clara i certa com la sortida del sol. Si perdem de vista aquesta veritat de fons, el goig humà passa a ser fràgil com un castell de cartes. I quina és la joia de Déu? «La gioia di Dio è perdonare»!... Així s'entén tot. Tot l'Evangeli rau en aquesta veritat.

El Papa Francesc diu que «la misericòrdia és la veritable força que pot salvar l'home i el món del càncer que és el pecat, el mal moral , el mal espiritual». L'Evangeli és la misericòrdia de Jesús que inunda l'home. Però per entendre'l, per creure, es necessita tenir consciència que hem de ser salvats. «No són els que estan sans els que necessiten el metge, sinó els malalts» (Lc. 5,31). El problema del món modern és que no creu que hagi de ser salvat de res. El que interessa és la política i la tecnologia. Com a màxim va al psicòleg o al psiquiatre. Que hi hagi una política satisfactòria, i que la ciència i la tecnologia progressin. Bones notícies sobre la curació de les malalties i un poder adquisitiu acceptable.

No hi ha problemes de relació amb Déu, aparentment. No s'experimenta la necessitat del perdó. Créixer com a persones , madurar en coneixement de la veritat, aprofundir el misteri de l'home, el seus valors, el seu destí, la seva necessitat de «redempció» i, per tant, enfrontar-se amb la persona de Jesucrist , tot això no «ven». Però Déu no es cansa de «perseguir» aquell que estima. Cada persona. No para d'obrir-se a la seva misericòrdia, obrir-se a si mateix i al seu propi cor, permetre a Jesús que surti al seu encontre, acostant-se amb confiança al confessionari. I intentant ser misericordiós amb els altres. Misèria i misericòrdia, pecat i perdó, dues dimensions humanes substancials de la necessitat de redempció. Condició per a la «joia» profundament humana.