Pep Camps: Variacions 1990-2016 al claustre de la Mercè

Pintures sobre tela. D DIES: del 15 de setembre al 28 d'octubre. A La Mercè de Girona. ????

el 15 de setembre al 28 d'octubre d'enguany, a la sala d'exposicions del primer pis del claustre de La Mercè a Girona, hi ha hagut penjada a les parets una mostra de l'art d'en Pep Camps, pintor de Girona.

Segons diu ell mateix, en el fulletó que presenta la vida de l'artista per una banda i a l'altra el seu pensament sobre el que ell anomena: Variacions; 1990-2016, "el temps en la seva percepció, de fet, ni existeix".

Però la mateixa col·lecció, que forma una part molt petita de les seves creacions pictòriques, desmenteix aquesta percepció temporal, que és clarament individual i quasi segur que hom pot atrevir-se a assignar-la, associar-la, a la pròpia mesura dels rellotges biològics de l'artista.

Que el temps existeixi o no és objecte de debat filosòfic, una discussió de la modernitat, fruit de la reflexió sobre l'estructura de l'espai-temps einsteinià. Doncs de la pròpia estructura de l'Univers es dedueix que vivim en un lloc on espai i temps formen un tot indestriable. Alguns diuen que això és equivalent a viure en un etern present.

Però jo diria que la mostra d'en Camps aconsegueix demostrar que, almenys en un volum molt petit de l'espai-temps: dins de la sala de La Mercè - en un interval de 26 anys, les coses han evolucionat, sense cap dubte.

Ho han fet sorgint d'estructures abstractes suggerents, anant cap a figuracions verd llima d'aspror contundent, on jo destacaria un quadre fet a València: No me robes el alma. Passant per figures més ancorades al realisme fantàstic on el pintor amb copalta i capcot es rodeja de llibres, un gat negre (un esperit domèstic de nigromant?), un drac. I retornant, a dies d'ara, els seus quadres arriben a una estació, on es mostren mescles de realitat superposada a xarxes neuronals i diagrames euclidians.

T'adones, en arribar aquí, que el viatge només ha fet que començar.

Sens dubte el futur de la seva trajectòria serà el que en Camps vulgui que sigui. Sens dubte millorant, com sempre, els suggeriments que li fa l'Esperit per produir imatges que són cada vegada més belles.

Per més que falten parts del trencaclosques, que en general sorgeix dins una producció artística de qualsevol caire, de les pintures d'en Camps. A mi em són particularment admirades moltes peces de l'època blava, que va seguir a l'àcid període verd llima. És una llàstima no haver trobat un forat per mostrar-ne alguna.

Finalment, si hagués de destacar quelcom és això allò que segueix.

A la inauguració hi havia molta gent. Era difícil veure-ho tot de forma adequada. Un dia, a l'hora baixa hi vaig tornar amb en Pep, per copsar millor el conjunt de l'exposició.

Llavors vaig il·luminar la meva ment amb la subtilesa d'un dels quadres abstractes de gran format, que es pot visualitzar, quan no ho impedeixen els visitants, des de l'altra punta d'una de les ales del primer pis del claustre.

La forma del quadre adquireix una estructura de vòrtex, on sembla que tard o d'hora s'engolirà, com en un forat negre, tot el bocí d'espai-temps de La Mercè, el Laberint de Ciutat de X, la ciutat amb l'Ajuntament sencer, els tres rius, la Terra tota.

Llavors, dins del quadre enllà, en el centre dels centres, si ens hi deixem caure, ens adonarem que el temps no existeix. Perquè, simplement, no passa.