L'artista visual Roser Bover mostra al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera la instal·lació artística D'orificis al mur. Tot i el títol aparentment enigmàtic de l'obra, la posada en escena, acurada i pensada per induir a la reflexió, remet a una problemàtica actual i ben ancorada en una realitat palpable i hostil: la crisi humanitària causada principalment pel conflicte bèl·lic sirià. La instal·lació, que es va inaugurar ahir, restarà en aquest espai fins al pròxim 4 de juny.

L'al·lusió a la crisi humanitària i als desastres originats per la inestabilitat que afecta el Pròxim Orient i la ribera de la Mediterrània, especialment en el seu vessant africà, no es fa visible amb la captació d'imatges sensacionalistes o amb el recurs de l'apel·lació a una emotivitat desmesurada sinó més aviat revelant la necessitat d'una aproximació distanciada que permeti l'anàlisi crítica. La inflació d'imatges que circulen sense aturador en els mitjans i en les xarxes es perfila, en l'obra de Roser Bover, en una de les principals preocupacions.

L'allau visual, tan característic d'aquest univers post-fotogràfic en què vivim, no necessàriament comporta més comprensió dels esdeveniments o més empatia amb les víctimes. Sovint, emocions i compromisos fugaços que s'apaguen amb el bombardeig constant de les imatges acaben conduint a més indiferència social. La gravetat rau en el fet que darrere les imatges hi ha éssers humans que pateixen tota mena de restriccions i violències en unes situacions extremes originades per una combinació de factors interconnectats, que van des de la geopolítica a les diferències ètniques i religioses, passant per les decisives desigualtats socioeconòmiques.

Confrontació individualitzadaAmb una mena de desconstrucció visual, l'artista porta a terme un tractament d'imatges extretes d'internet que possibilita una pausa, una confrontació individualitzada amb uns rostres en què, al cap i a la fi, s'hi pot veure emmirallat qualsevol ésser humà. La congelació visual esdevé l'instant necessari per a (re)pensar la condició de desplaçat, refugiat, desarrelat, exiliat que, d'ençà de la Segona Guerra Mundial, han adquirit, de manera massiva, tants homes, dones i infants del planeta. Éssers amb les seves vides malgastades, tal com els va qualificar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman, recentment desaparegut.L'obra de petits gestos que proposa Roser Bover palesa el mur visual teixit per un flux digital inesgotable, el qual, en comptes d'aclarir i aportar eines per a la clarividència, acaba contribuint a la instauració d'una atmosfera en què la realitat sembla esdevenir inaprehensible. No obstant això, aquest treball artístic també recull allò que sovint s'esmenta com l'experiència ambivalent de l'exili i que ve a dir que al costat de la pèrdua hi conviu la possibilitat de crear escletxes per a l'esperança. En definitiva, una instal·lació artística que convida a reformular-se l'estatus de l'univers mediàtic actual i a preguntar-se sobre la significació de la condició d'exiliat. Una condició que obliga a una relectura de la història contemporània i del mateix present. En aquest sentit, a partir d'una acurada estètica del fragment, l'artista, en el seu muntatge, convida a la lectura de textos d'autors marcats pel trauma del desterrament.El talent d'Anna Ahmatòva, de Paul Celan, de María Zambrano, d'Agustí Bartra, de Teresa Pàmies, d'Edward Said, d'Adonis, entre d'altres, demostra que de la ferida incurable de l'exili i el desarrelament també en poden sorgir espais per a una creativitat crítica i la recuperació d'un humanisme democràtic, ara per ara, en hores baixes.