En un Empordà on florien discoteques, alts blocs de pisos a primera línia de mar, toros i castanyoles, un jove va intentar canviar el món amb violència. A l'entrevista explica el penediment i la vida durant vuit anys a les presons franquistes.

Ha entrat mai a la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro?

No. No hi havia estat mai ni abans ni després dels fets de l'estiu del 1969. En canvi, sí que anava a altres discoteques de l´Estartit o de l´Escala. Érem marrecs motivats per aquell mite eròtic de les estrangeres, de les sueques, però sempre ens donaven carabassa.

Estava tècnicament entrenat aquell jove de 18 anys que el 24 d´agost del 1969 es va enfilar a la teulada del Tiffany's armat amb vuit cartutxos de dinamita que no va aconseguir fer explotar?

No, gens. Gens. No havia vist mai cap tipus d´armes ni artefactes explosius. No recordo ni com eren els cartutxos de dinamita.

El llibre de Joan Gasull El pacifista que pretenia volar una discoteca

És cert, no portava res. Tot era molt improvisat i no havia fet cap mena d'entrenament ni preparació. Simplement volia aplicar la lògica, una inèrcia m'hi va portar.

Li va ser fàcil aconseguir la dinamita i el fulminant?

Passar a l'acció directa era el concepte que hi havia sobre la taula. Quan d'alguna manera decideixes que s'ha de fer alguna cosa d'aquest tipus, busques on pots trobar allò que necessites. Passejant per Roses, vaig veure una pedrera d'extracció de materials per a la construcció i vaig entendre que allà hi podia haver el que buscava. Tot va ser esbotzar una porta, carregar un sac i endur-me'l. Tampoc sabia ben bé què havia agafat perquè tot era a les fosques.

El fulminant va ser més complicat d'aconseguir?

No ho sé. Això ho explica en Joan Gasull a la novel·la.

Vostè es considerava un pacifista?

En l'època dels fets, pacifisme, feminisme o ecologisme no eren termes que estiguessin a l'ordre del dia. No hi havia a les comarques de Girona cap corrent en aquest sentit. No ens dèiem pacifistes. Més aviat hi havia, en alguns sectors, la idea molt estesa que la dictadura només es podia enderrocar a través de la lluita armada, amb violència.

Què volia aconseguir amb aquella acció violenta?

Creia que fent alguna acció espectacular generaria interès per obrir un debat i afavorir la creació d´alguna mena d'organització, fos un partit polític o el que fos. Una acció com aquesta no l'havia de saber ningú. Sentíem la necessitat de fer alguna cosa. Els anys 1968-69 van ser molt convulsos: revoltes estudiantils a França i Mèxic, guerres d'alliberament colonial a l'Àfrica com les de Moçambic, Angola o la independència d'Algèria. Hi havia hagut la revolució cubana, la mort del Che, la guerra del Vietnam, que va impressionar molt la joventut de l'època. Alguns ens vam polititzar ràpidament. L'edat et fa ser més atrevit i la bar­reja d'impaciència i ignorància va fer la resta. Recordo també que a començaments de 1969 es va declarar l´estat d´excepció a tot Espanya i a l'institut discutíem què carai era això. La dictadura era pura misèria política.

Per què el Tiffany's?

Crec que el turisme va trasbalsar la societat de dalt a baix. La societat va canviar tant en l'aspecte econòmic com en el moral. És veritat que hi va haver prosperitat i creixement econòmic, amb tots els errors de planificació i corrupció urbanístics que s'han vist després. Les imatges que es venien als turistes eren els toros i el flamenc i altres elements de la cultura espanyola servits com a entreteniment. Hi havia homes amb burros de càrrega que venien botijos a la sorra de les platges. Tot era tipical spanish show. D´altra banda, ens preguntàvem, molt ingènuament, com permetien la construcció d'aquells grans blocs de pisos a primera línia de mar. Recordo anar a fer pintades contra el primer d'aquests grans edificis a l'Escala. Jo havia llegit que el capitalisme espanyol s'aguantava gràcies a les inversions estrangeres, les remeses d'emigrants que treballaven per Europa i el turisme. Es tractava de fer una acció d´impacte, i del Tiffany's se'n parlava molt, era un símbol.

Se'n va penedir?

Evidentment, després t´adones que era un objectiu equivocat, però el mal ja estava fet.

Quan se'n va adonar?

L'endemà mateix. Em vaig equivocar. Entens que per canviar les coses hi ha maneres que no són les correctes. És aquell debat etern, encara vigent, entre el fons i la forma, entre l'objectiu polític volgut i la metodologia per aconseguir-lo. De vegades els mètodes perverteixen l´objectiu. Crec que molta gent que es compromet políticament per canviar situacions es preocupa per aquesta qüestió.

La policia va exagerar l'informe perquè la condemna fos exemplar?

La Guàrdia Civil i els militars només volien saber qui m´havia donat els explosius, si seguia instruccions d'algú i si hi havia alguna organització terrorista. El capità general de la IV Regió Militar, Alfonso Pérez Viñeta, i els militars que em van jutjar aquí a Girona, només tenien interès pels explosius. Si hi havia hagut reunions, si hi havia hagut impressió de documents de propaganda, tota la resta no els interessava gens.

Estava organitzat vostè?

No. M´havien arribat papers del FOC, del PSUC, d'UDC, de les Joventuts Llibertàries i altres. Però organitzat, mai. No vaig tenir temps.

A la novel·la dels fets surten en Miquel Didac Piñero, en Joan Gasull, que és l'autor d'El pacifista que pretenia volar una discoteca, entre altres noms...

Sí, la novel·la parla dels fets més rellevants. Érem un grup de joves que teníem contactes amb joves de Torroella de Montgrí, de Figueres, la Bisbal, Girona... Teníem inquietuds de tota mena i sentíem necessitat de fer alguna cosa perquè, si no, no anàvem enlloc. Què havíem de fer? No ho sé, alguna cosa que motivés canvis.

Va tenir sentiment de culpa per una acció que no es va arribar a portar a terme?

Sí. És una ferida que d´alguna manera encara porto a sobre. Va ser un episodi que ho va esguerrar tot i va marcar la vida d´algunes persones. Si tens una mica d'ètica, et sap greu desencadenar conseqüències sobre la vida dels altres. I sí, no sé si se'n pot dir culpa, però t´adones que aquesta acció individual va provocar conseqüències no desitjades. Els fets són els fets. Són coses que portes a sobre.

Però l´atemptat no es va dur a terme i no hi va haver víctimes, ni danys...

Però hi va haver detencions i sé que algunes persones, a partir d´aquell fet, van estar sota vigilància. És diferent si formes part d'una organització clandestina. Si pertanys a una organització, assumeixes que qualsevol fet pot repercutir en els altres. En aquest cas, imagino que el que va esverar els militars és que en una zona de Girona hi hagués jovent que s´encarrilés cap aquí, sobretot en aquells anys de revoltes en tants llocs del món.

Com recorda els anys de presó?

Els anys de presó els recordo amb una tensió interna molt gran. Vaig haver de tenir molta disciplina interna per evitar autodegradar-me. Vaig integrar-me a la comunitat de presos polítics i crec que tenir consciència política em va ajudar molt. Sabíem que aquells malparits que ens tenien allà tancats ens volien degradats i deprimits, que no fóssim crítics.

A quines presons va estar?

A Girona, Barcelona, Terol, Saragossa, Madrid i Palència. Vaig estar en totes aquestes presons.

Com era la vida a la presó?

Vivíem en comuna, la comuna de presos polítics. De seguida vaig entrar en aquesta dinàmica i vaig conèixer diversos projectes polítics. La majoria de presos perta­nyien al que poden dir-ne la gran família comunista i els etarres, el món de la militància basca d´ETA. En aquella època que es demanava amnistia, les presons de l'Estat espanyol estaven plenes d'aquesta gent. Tota la família comunista, que va des del PC-PSUC fins a les diverses organitzacions comunistes que reivindicaven el marxisme i s'havien compromès a les universitats, als barris i a les fàbriques. També estaven plenes de bascos.

A la presó va aprofitar per formar-se?

Bé, sí, és evident que tots els que érem allà teníem els nostres ideals i aquests ideals anaven relacionats amb l´estudi. Hi havia obsessió, per influència del marxisme, que calia estudiar economia, cosa que sempre he trobat molt encertada, perquè l'economia mou el món. Hi havia també la necessitat de saber història, filosofia, i llegir poesia i novel·la. Molt d´interès per la cultura. Vaig conèixer gent molt maca.

Tenien llibres?

Sí. Intentàvem evitar la censura. De vegades, però, de manera absurda, ens prohibien alguns llibres. Recordo, per exemple, que aquí a Girona ens van prohibir El procés, de Kafka. El mestre, que era el censor, no sé què hi va veure, però com que nosaltres estàvem en ple procés d´instrucció per fer el judici, el va prohibir. També revistes com Presència, Triunfo o Cuadernos para el diálogo, no les deixaven passar.

Vostè era molt jove.

Cal aclarir que jo vaig estar molt temps a presons de menors, per què no tenia fets els 21 anys, però hi havia més tolerància a presons com Carabanchel, a Madrid, amb la famosa tercera galeria amb patums de la política com Marcelino Camacho o Sartorius, que tindrien gran protagonisme més tard durant la Transició. Després de conèixer presons petites amb fortes mesures repressives, anar a Carabanchel va ser com anar a ciutat.

Les cartes que rebia a la presó de l´escriptora Maria Àngels Anglada el van ajudar?

Sí. Això no m'ho esperava. Senzillament volia continuar estudiant. Vaig demanar el trasllat d'expedient de l'institut Ramon Muntaner de Figueres a l'institut de Terol, que és a la presó on vaig anar. Com que Maria Àngels Anglada es va commoure molt quan ens van detenir, es va oferir per ajudar-me a reprendre els estudis. A partir d'aquí vam establir una correspondència, que inicialment em van denegar. Vaig haver de demanar permís a la direcció general d'institucions penitenciàries per dir que era una professora i només intercanviaríem cartes sobre aspectes de les assignatures objecte d'estudi. Les cartes passaven censura. Havien de ser escrites en castellà. La correspondència, doncs, va ser molt de professora a estudiant. No tinc paraules per agrair la gran ajuda, compa­nyia i afecte que em va donar.

Després de set anys de presó, va arribar la Llei d'Amnistia de 1977 i va quedar lliure?

No ben bé. Em vaig beneficiar de la llei d'amnistia però jo ja era fora. Vaig poder sortir tan bon punt va pujar Adolfo Suárez a la presidència del Govern espanyol. Em van donar la llibertat condicional. Era l'estiu del 1976.

Com va anar això?

La condemna era de 18 anys. En el cas específic meu, tant la meva família com Maria Àngels Anglada van fer gestions perquè sortís com més aviat millor. Em vaig beneficiar d'una reducció de penes. Amb l'arribada de Suárez hi havia un ambient d'afavorir els que no estaven implicats en ­delictes de sang. Així vaig poder sortir.

Els seu expedient va quedar net?

Sí perquè després em vaig acollir a la llei d'amnistia i no tinc antecedents penals.

Com recorda la sortida de presidi als 24 anys d´edat?

Tenia prop de 25 anys. Abans de sortir vaig passar per una depressió, perquè tan bon punt va morir Franco, molts presos sense delictes de terrorisme van anar sortint i quedar-se dintre era un cop fort. Recordo que em va afectar molt. La sortida va anar acompanyada d´una forta alegria, però al mateix temps d'una sensació molt forta d´estar desemparat. Alegria i desemparament. Què he de fer, on vaig, per què...? Estava indocumentat, no tenia ni DNI ni carnet de conduir. Ni ofici ni benefici.

Però les estrangeres encara eren a les platges i a les discoteques...

(Riu) Sí, amb ganes d'arreplegar-les. Però, bromes a part, des de la presó havia seguit el fil de la política... això donaria per a una altra novel·la. Jo vaig estar dos anys escoltant clandestinament Ràdio París, amb en José Antonio Novais. A les deu o les onze de la nit hi havia un informatiu que, tot i que sovint no se sintonitzava bé, ens permetia informar-nos. Vull dir que ja coneixia moltes de les coses que passaven al carrer.

Tenia projectes? Què va fer? Com va enfocar la vida?

Els primers temps vaig viure a l´Empordà, a l'Escala, amb la família, i després vaig anar cap a Barcelona. Em vaig llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona, després vaig treballar de cambrer, vaig fer d'ajudant de fuster, vaig estar en un magatzem, també d'ajudant a la notaria de l'Escala... Res, d'ajudant dels ajudants, per sortir del pas. Fins que el 1983 em van oferir fer cursos de català per a adults. Tenia la llicenciatura d'Història i havia fet el reciclatge de català per a mestres. Encara guardo la gramàtica de Jeroni Marvà amb el paper d'autorització de la censura de la presó. Així va ser com vaig entrar al Consorci de Normalització Lingüística a Cornellà de Llobregat.

Considera que la seva vida ha estat marcada per aquells fets?

Sí. És evident que marca. Físicament amb mals a l´aparell digestiu que suposo que venen d'allà. Psicològicament crec que no. Mai vaig perdre el fil del compromís i a base de molta disciplina personal em vaig poder mantenir.

Què li sembla el llibre que ha escrit Joan Gasull sobre aquells fets, El pacifista que pretenia volar una discoteca

Amb en Gasull i alguns d'aquella època ens hem vist molt sovint i hem confrontat totes les idees. En Gasull s'ha documentat. Com que ha tingut accés al sumari judicial, els fets que narra són verídics. Literàriament sempre l'he respectat. És una persona a la qual m'estimo molt.