Tres joves titulats a l´Escola d´Arquitectura del Vallès el 1987 van crear aquell mateix any el bufet d´arquitectes RCR a Olot. Els olotins Rafael Aranda i Carme Pigem, i el vigatà Ramon Vilalta, retornaven als orígens per conèixer de seguida l´èxit internacional amb el projecte del camp d'atletisme Tussols-Basil a Olot (1991). Una carrera farcida de premis i reconeixements els ha portat a rebre el premi Pritzker, considerat el Nobel de l´Arquitectura.
S´ho esperaven?
No, no. Pensi que això és un somni que ni t´atreveixes a tenir. Des que hem rebut la notícia estem intentant digerir-la, intentant entendre-la.
Quin grau de satisfacció experimenta el bufet del darrer premi Pirtzker?
Ens agrada entendre que aquest premi està valorant que des d´un lloc molt local com és Olot puguis arribar a donar missatges universals. Això s´ha valorat. Ara fa trenta anys, nosaltres ens vam establir a Olot. Vam fer una clara aposta de retorn als orígens i al territori que ens va veure néixer. Després, molta gent d´arreu d´Espanya i de Catalunya també va entendre que es pot anar al lloc d´on ets i des d´allà es pot fer arquitectura. Per això volem dedicar aquest premi Pritzker a tota aquesta gent jove que estan començant, perquè vegin que és possible, això.
Brinden el premi als arquitectes joves que s´obren portes?
Sí, claríssimament. I també entenem que nosaltres hem rebut el premi com a representants d´una arquitectura espanyola i una arquitectura catalana que fa dècades que treballa molt bé i és un referent en l´àmbit mundial.
Estaria bé que esmentessin un exemple...
Un Enric Miralles, que malauradament ens va deixar, és un clar exemple, mereixia un Pritzker. I com ell, altres.
L´arquitectura pot ser poesia?
Aquesta és l´arquitectura que nosaltres intentem fer. Una arquitectura que a més de complir la vessant funcional pugui arribar a ser poesia, pugui arribar a emocionar.
Si vostè fos Joan Roca li preguntaria com s´aconsegueix que un tall de vedella emocioni. Com es fa que un edifici emocioni?
Precisament, dissabte sopava al nou restaurant Enigma, dels germans Adrià, a Barcelona. L´hem fet nosaltres. Vaig sentir emoció per tot el que se m´estava oferint. Petits plats molt elaborats, amb molta essencialitat, sense artificis. Això és possible tant en una cuina com en un espai. Espais que no siguin artificiosos i que convidin les persones a estar, sentir i pensar.
El restaurant Les Cols d´Olot, la Facultat de Dret de la UdG, la pista d´atletisme d´Olot, el celler Bell-Lloc de Palamós. Amb quin es queda?
Jo sempre dic que hauria anat a viure a qualsevol de les cases que hem fet en aquell moment. Les vam fer com si fossin per a nosaltres. Hi crèiem i ho sentíem. Ho vam donar tot perquè aquells edificis tinguessin ànima. Aquesta és l´arquitectura que ens agrada.
Niemeyer, Gehry, Siza, Moneo, Foster... i ara RCR. Quin nivell!
Bé, des de la nostra aportació, intentem estar a l´altura de tots aquests arquitectes.
