M'havien parlat excel·lentment de Patria, el llibre de Fernando Aramburu que molts diaris van col·locar entre els «llibres de l'any», a finals del 2016. Finalment l'he llegit, i poc després de passar de la meitat (té més de 600 pàgines), ja afirmava que no era el llibre de l'any, sinó el bluf de l'any. I no em vaig equivocar, una vegada realitzat l'esforç, no petit precisament, d'acabar-ne la lectura.
L'únic mèrit que té el llibre d'Aramburu és que ens ofereix la visió de les víctimes d'ETA, sovint petits empresaris del País Basc que no podien pagar el que se'ls demanava i eren sotmesos a una campanya de pintades, amenaces, etc., que els feia la vida impossible. I que més d'una vegada acabava amb mort. I no només això, sinó que després la mateixa família era assenyalada al poble, com si fossin culpables d'alguna cosa.
Aquest és l'únic mèrit, no sé si és la primera vegada que s'escriu des d'aquest punt de vista. Però és molt poc mèrit per a un llibre, perquè fins i tot això podia estar millor escrit. Ho diré clar: el primer defecte de Patria és que Aramburu dista molt de ser un bon escriptor, almenys si hem de basar el judici en aquest llibre (un exemple: em posa molt nerviós la mania del narrador de fer-se preguntes retòriques per respondre-se-les tot seguit. Quina mania? Doncs aquesta que acabo d'escriure).
A banda d'això, hi ha capítols suposadament romàntics que farien envermellir Danielle Steel. Fins i tot la trama sobre la qual s'aguanta el llibre està tan suada que només un gran escriptor (no és el cas) en pot treure suc: dues íntimes amigues que es casen amb dos bons amics, les famílies són carn i ungla, però després per motius polítics acaben enemistades.
Sobretot, però, em sembla pueril el maniqueisme amb què construeix els personatges. El petit empresari assassinat per ETA és pintat com un home tan bo que venen ganes d'adoptar-lo, igual que tota la seva família. En canvi, la mare del noi que ingressa a ETA és descrita com ignorant, sense sentiments, manipuladora, perversa... Fins i tot garrepa fins a l'extrem de fer passar gana la seva neta.
En fi, que per llegir una historieta sobre bons i dolents no cal que m'empassi 600 pàgines. Realment no entenc d'on han sortit tan bones crítiques cap aquest llibre... a no ser que hi hagi darrere interessos polítics.
No cal que ens intentin manipular dient que estem davant de la «gran novel·la» sobre ETA. La «gran novel·la» sobre ETA ja fa anys que es va escriure. Ho va fer Bernardo Atxaga i es titula El hijo del acordeonista.
