Arribo al centre cultural La Mercè de Girona, on està a punt de començar l'itinerari de Prudenci i Aurora Bertrana. L'autor de Josafat Josafat va viure molts anys a la ciutat, on pintava les façanes de l'Onyar i s'inspirava passejant pels carrerons de sota la Catedral.
La seva figura ha estat àmpliament reconeguda tant a Girona com al país, fins al punt que avui hi ha un premi literari que duu el seu nom. La seva filla Aurora, en canvi, segurament mai ha tingut el renom que es mereix. Els qui han llegit la seva obra completa asseguren que l'autora ha estat injustament oblidada durant molts anys, i recalquen que les seves memòries van estar censurades fins al 1973.
Ara, amb motiu del 150è i el 125è aniversari del naixement de Prudenci i Aurora, l'Escola d'Humanitats i el Museu d'Història de Girona organitzen una ruta literària que persegueix diverses localitzacions que pare i filla van descriure amb precisió. L'objectiu, aprofundir en l'obra de Prudenci i descobrir la prosa d'Aurora.
M'acompanya en Xavier Carmaniu, encarregat de posar el context històric de cada racó, i l'actriu Cristina Cervià, que posa veu als fragments de l'obra dels Bertrana.
El primer punt de la ruta és la pujada de Sant Martí, però nosaltres parem uns metres més enllà, a la plaça Federico Fellini. Avui en dia, és més coneguda entre els gironins com la plaça de l'ascensor. Aquí, en aquest racó oblidat de la ciutat, hi va viure durant molts anys la família Bertrana. Nosaltres no podem endinsar-nos a la residència de la família, però sí que podem observar les vistes que, fa més de cent anys, inspiraven Prudenci i Aurora.
Després de passar per davant de la Universitat de Girona, arribem a la segona parada de l'itinerari, la Catedral. Ara, el temple s'ha convertit en el punt neuràlgic del turisme gironí, però fa uns anys aquí s'hi reunia la gent de la ciutat per fer vida social. Així, a base de passejar pels carrers que l'envolten, l'imponent Catedral es va convertir en un escenari recurrent dins les novel·les de pare i filla.
En les seves memòries, Aurora s'hi refereix quan parla del diumenge de Rams. Llavors, recorda, «semblava talment que tots els habitants de Girona, grans i xics, volguessin entrar per la Porta dels Apòstols».
Si hi ha una novel·la on la Catedral té un paper clau, però, aquesta és Josafat. El temple gironí és l'escenari per excel·lència de l'obra mestra de Prudenci Betrana. És aquí on el protagonista de la novel·la porta a terme els seus pecats; el sexe amb Fineta i el seu posterior assassinat.
La Catedral
El següent punt de la visita guiada és la part posterior de la Catedral, els jardins de la Francesa. Aquí, una breu explicació d'en Xavier precedeix la intervenció de la Cristina, que comença a llegir un dels fragments més emocionants de Josafat.
«El sac, esllanguit per tanta brega, fluixos els lligams i retingut per un espasme dels dits de Josafat, va buidar-se. Les robes de la bagassa voleiaren com ocells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou engollit pel negre espai. Un sotrac mat, de cosa tova, que no rebot ni vibra, marcà el terme d'aquella furient davallada».
Després d'escoltar com Josafat es desfà de Fineta no puc evitar fixar-me en l'obscur absis de la Catedral, on, per un moment, sembla que el cadàver de la prostituta encara romangui amagat entre les herbes.
El pròxim pas és el Passeig Arqueològic, però abans d'arribar-hi ens aturem uns minuts a l'Estudi Varés. Antoni Varés va ser un fotògraf i cineasta llagosterenc que, vint i cinc anys després de la mort de Bertrana -i tot i saber el rebull que causaria en plena dictadura- va decidir adaptar Josafat al cinema. Aleshores, quan Aurora ja havia donat el vistiplau al guió, Antoni Varés va morir. La pel·lícula finalment no es va tirar endavant, però encara es conserven fotografies del càsting per al paper de Fineta.
Després d'aquest petit parèntesi cinematogràfic, fem via fins al Passeig Arqueològic. Allà em fixo en les parets de pedra i en les plantes que m'envolten i penso que, en el fons, tot és tal i com ho descrivia Innocenci Aspriu -l'alter ego de Prudenci Bertrana- a la novel·la El Vagabund. «En un costat, una gran margenada coberta d'acàcies gegants i de romeguerons s'estimbava des de les parets exteriors dels claustres de la Seu fins a les profunditats del Galligants. Espai tancat, atapeït de vegetació, intransitable com un racó de jungla».
La visita guiada és a punt d'acabar. Soc a la pujada del Rei Martí, un dels indrets que més inspiraven Prudenci. No cal ser gaire observador per veure que, just al davant de la pujada, hi ha un antic convent. Precisament el que inspirava Bertrana era el contrast entre aquest centre de monges caputxines i una casa de barrets que hi havia al seu costat. De fet -m'explica en Xavier- la llegenda diu que Santiago Rusiñol n'era un client habitual.
La resta de l'itinerari transcorre pels carrers més transitats de Girona. Primer, el pont de Sant Feliu, mirador inigualable de l'Onyar; després, la plaça de la Independència, on Aurora celebrava les fires de la ciutat, i, finalment, el carrer de Santa Clara, el punt on Innocenci s'adona de com s'estima Girona.
Davant del pont d'Eiffel, abans d'acomiadar-nos, la Cristina recita el discurs que el 1935 Prudenci Bertrana va llegir amb motiu dels Jocs Florals de Girona, quan ell n'era el president. «Les millors pàgines de la meva obra literària, la majoria dels meus escenaris, han sortit d'aqueixa formidable mina de somnis, d'esgarrifances, de magestat i puresa que és la vostra vella ciutat. Faci el que faci, succeeixi el que succeeixi, i si massa em feu dir, ni que perdés l'enteniment, jo no aconseguiria desempellegar-me d'aquella cosa misteriosa que de tant respirar l'aire gironí, des de la meva infantesa, es congirà dintre meu.»
La millor novel·la de Prudenci, Josafat, va ser també la seva condemnaJosafat. La societat que envoltava l'autor no era capaç d'assimilar un avantguardisme que s'atrevia a parlar de temes com el sexe i l'església sense concessions. Ho va pagar car. Els gironins mai li van perdonar l'escàndol que havia causat, i ell, finalment, va haver de marxar de la ciutat.
Després de passejar pels mateixos indrets que l'autor freqüentava, després d'escoltar les descripcions minucioses que feia de cada localització, després de conèixer la seva història, la conclusió és evident. Betrana estimava Girona, i el seu discurs als Jocs Florals no fa més que reafirmar-ho. Per això, mentre miro les façanes que tant li agradava pintar, no puc evitar pensar que és un pena que hagués de marxar a contracor.
