«Intento fugir de tot el que sona a festa major»

Sempre ha estat vinculat al món de la música i el 2001 fins i tot va quedar finalista del Sona9. Com és que el primer disc no arriba fins ara?

Bàsicament s'alineen els astres. Tenia temps lliure, vaig trobar la gent adient amb qui tocar i la discogràfica Halley Records es va interessar en el projecte.

Però el disc era un objectiu?

No, mai ha estat un objectiu ni una finalitat. Soc company de tota la vida dels altres dos membres fundadors, hem tocat junts en molts grups i ens coneixem perfectament. Vam començar a fer temes que jo tenia escrits des de feia temps i també em vam fer de nous. Una cosa va portar a l'altra. Quan comences amb un grup, primer quedes per beure cervesa, però quan tens 30 cançons et planteges fer el disc.

Si Caritat Humana es pogués assemblar a un grup, a quin li agradaria que fos?

Tots els grups volen ser els Beatles, és a dir, arribar a un punt en què la gent crida tant que no et sents a tu mateix dalt de l'escenari. Personalment, de jove t'hauria dit els Beatles o Led Zeppelin, però ara l'objectiu és canviar amb els anys, semblar en Tom Waits o en Leonard Cohen.

En quins grups s'ha fixat per desenvolupar el seu estil?

Estèticament sempre m'han agradat grups com els Pixies o Sonic Youth. Són grups que toquen el que els dona la gana, els importa un «pito» tot. Caritat Humana pretén ser això, però amb algunes concessions per fer-ho més pop. L'objectiu final és que la gent canti les cançons i que als nens els agradi la música. Sembla una tonteria, però el públic més exigent que hi ha són els nens. Jo, si toco una cançó als meus fills i veig que canten i ballen, penso que l'objectiu està acomplert.

Què en pensa de la música catalana actual?

Hi ha una mica de sobredosi de rumba i trompetes, això no m'interessa excessivament. Intento fugir del que sona a festa major. Sempre intento mirar què s'està fent amb guitarres distorsionades, que m'agraden més.

No creu que Catalunya necessita més grups canyers i menys pop i ukuleles?

Catalunya i el món en general. Aquí el folk, les guitarres acústiques, els ukuleles i les mandolines han fet molt mal. Crec que és una etapa que està durant molt. Ara els nanos creixen escoltant grups com Txarango, Oques Grasses o La Pegatina. És perfectament lícit, però jo sempre trobaré a faltar una mica de «tralla». No dic que aquesta gent no es pugui reinventar el dia de demà, però em costaria de veure Txarango tocant amb guitarres distorsionades. No dubto que puguin fer-ho perquè són uns músics magnífics, però ells són honestos i conseqüents amb la música que fan, la que els agrada.

Què falta, doncs, perquè els grups que escolta arribin al gran públic?

Això és impossible perquè la radiofórmula no tolera els crits, la distorsió o cantar per sobre del teu to. Per desgràcia cada cop es busca més la perfecció i l'artificialitat màxima. Tot és «autotune», les guitarres estan processades per tot arreu i les bateries estan equalitzades perquè tot soni quan toca. No hi ha una espurna de veritat en el que sona a la ràdio. Això abans sí que passava, escoltaves els Flaming Lips, que estaven absolutament sonats, i era un so real. Si desafinaven el so quedava registrat. Trobo a faltar això. Reivindico el gall d'Eurovisió com a esperança de realitat. M'estimo més un gall que un tros de veu amb «autotune».

Parlant d'«autotune», que en pensa del trap?

Primer em semblava una conya absoluta. De fet, a la ràdio m'he rigut de Kinder Malo, Cecilio G i tota aquesta gent. Em va costar entrar-hi, però ara veig que és totalment seriós. Hi ha persones que parlen dels seus discos, se'n fan ressenyes i els destaquen com a creadors d'un nou gènere. En aquest sentit discrepo, se'm fa difícil considerar-los músics quan molts d'ells no saben tocar cap instrument. Tot i això, és innegable que s'estan expressant a la seva manera i estan fent música. En termes filosòfics el trap és rock & roll. Ells arriben i trenquen tot allò al que estem acostumats, no creen cançons amb la guitarra o el piano i no segueixen el ritme. Són les noves estrelles del rock. Potser costa d'entendre que això agradi a tanta gent i tingui tants milions de visualitzacions, però suposo que als nostres pares els va passar el mateix quan a nosaltres ens agradava el «grunge», i als nostres avis els sobtava quan venien els Beatles i ells escoltaven Glenn Miller.

En algunes cançons s'ha recordat del PP, de Ciutadans, dels tribunals... No ho pot evitar?

No puc, no tinc autocensura. Crec que els músics ens hem de mullar políticament i dir el que pensem, però no m'obligo a parlar de política. Per exemple, a M'agrada lo blanc apareix una referència a l'Albert Rivera perquè em semblava adient, però no he escrit la cançó per dir això en concret. No tinc intenció de fer cançons polítiques, però com que la política forma part de les nostres vides, igual que la droga i la cervesa, doncs en parlo.

Però després de la denúncia a l'Audiència Nacional vigila més el que diu?

Soc una mica inconscient. Penso que hi ha d'haver lloc per a la llibertat d'expressió i això per a mi és sagrat. En cap moment penso «això és una bestiesa, no ho diguis». Potser ho hauria de fer? Segurament. Però no ho faig perquè crec que els que tenim la sort de tenir un micròfon al davant hem de dir la veritat.

Foto: Aniol Resclosa

A Mentre hi hagi cervesa

La vida física. Em fa molta gràcia quan la gent diu que l'esperança és l'últim que es perd. No, l'últim que es perd és la vida. M'interessa molt el punt en què ja no hi ha esperança i ha d'arribar la mort. Fins i tot a la Bíblia es diu que Jesús va perdre l'esperança durant un temps. Em vaig posar filosòfic parlant de cervesa, ves per on.

Ha dedicat una cançó a Oleguer Presas. Que el troba a faltar, potser?

Sí, no tant com a jugador, que també, sinó pel que simbolitzava. L'Oleguer era una persona que anava més enllà del futbol. No era una persona que tirés endavant l'equip, era un òrgan desestabilitzador, un antisistema. Quan estava sobre el camp et preguntaves «què esta passant? què esta fent? per què ve a entrenar amb furgoneta?». Necessitem elements distorsionadors de la realitat per poder entendre la realitat, i en aquest sentit l'Oleguer anava molt bé.

Té una cançó que es diu La dona d'en Freezer

Perquè la dona d'en Freezer no apareixia mai. Els dolents de les sèries i les pel·lícules mai tenen parella, i això em posa molt nerviós. En Freezer sempre estava fora de casa i jo pensava «hòstia, la dona d'en Freezer ha de patir molt».

És una reivindicació feminista?

Totalment. Calen reivindicacions feministes venint d'homes heterosexuals. Per desgràcia vivim en un món on hi ha violència de gènere i s'ha de denunciar. És la responsabilitat de tenir un micròfon o un bolígraf a les mans.

Per què algunes cançons tenen fragments de so com un «Allahu Akbar»?

M'interessa molt el cinema i la capacitat de muntar petites peces, encara que només siguin sonores, per dibuixar una escena. Per exemple, l' «Allahu Akbar» de La furgoneta de l'Oleguer era per situar l'espectador. Volia parlar de terrorisme i aquest crit et porta directament al context. Ho tenim al subconscient, et remet a algú immolant-se o tallant un cap.