Carla Simón (Barcelona, 1986) tenia sis anys quan va perdre la mare. El VIH, la mateixa malaltia que s'havia endut el pare només tres anys abans, convertia la directora en òrfena i la conduïa a una nova família, la dels seus oncles i la seva cosina, a la qual aviat acabaria anomenant germana. La història d'aquella època, que Simón ha batejat com Estiu 1993, la narra ara al film que representarà Espanya als Oscar, i que després de mesos s'estrenar-se encara es projecta en alguns cinemes (Truffaut a Girona), i la té a ella ocupada amb constants presentacions.

Quant hi ha finalment de vostè en aquest llargmetratge?

Té molt de mi, però és veritat que no recordo tant d'aquella època, així que vaig haver de preguntar molt, inspirar-me en les fotos, i llegir sobre psicologia infantil per entendre bé quin havia de ser el viatge de la nena. Al final explica la història que jo volia, però pel que fa a imatges no és exactament el mateix, perquè això és complicat.

Va entendre alguna cosa nova sobre aquella època durant el rodatge?

Moltíssim. Em va ajudar a entendre més com em sentia i també altres personatges. Vaig aprendre molt de la meva família.

Existia el risc de caure en el drama. Ho temia?

Això va ser una cosa que sempre vaig parlar molt amb les meves productores, perquè l'argument sona molt dramàtic. Però en realitat jo no tenia por, perquè el film tenia més a veure amb aquesta mena de supervivència dels nens, que intenten seguir endavant sense deixar de ser-ho. Per a mi era important que tingués aquest to lluminós i que el missatge fos d'esperança.

És diferent, com a directora, dirigir un film tan personal?

Sí. L'avantatge que té explicar una cosa que coneixes tant és que tens un coneixement molt profund sobre els personatges. La part dolenta és que prendre distància és difícil. Moltes vegades això era una lluita interior durant el rodatge.

El seu paper l'interpreta Laia Artigas. Què havia de tenir l'actriu per ser el seu alter ego

El més important era que, jugant, pogués creure's el que estava fent i que s'assemblés la protagonista en la personalitat. La seva relació amb la petita en la vida real també havia d'assemblar-se a la del film. De fet, de vegades fora de càmera ens trobàvem amb situacions que tranquil·lament podien haver estat en la pel·lícula.

Per exemple?

Per exemple, aquest amor incondicional de la petita cap a la gran. En la vida real també passava. Laia tenia aquest poder sobre Paula per una qüestió d'edat evident.

Com ho van fer perquè es fiquessin en el paper?

Vam intentar treballar situacions prèvies a l'estiu del 93 per crear records comuns entre els actors. Cuinàvem, passejàvem... Però sempre dins del rol.

Li parlava al principi de l'èxit d'aquesta pel·lícula. Serà una pressió o un avantatge per al seu proper projecte?

Les dues coses [riu]. Sens dubte és una pressió molt gran, però l'avantatge és que m'ha fet sentir confiada amb la meva forma de treballar. Quan estàs rodant per primera vegada una pel·lícula l'equip et mira estrany, perquè a estones sembla que no saps el que estàs fent. Ara sento que vaig trobar alguna cosa en la manera de treballar amb els actors i en la naturalitat que m'agrada.