El director Xavier Gens ha presentat al Festival de Sitges "La pell freda", adaptació de l'obra homònima de l'escriptor català Albert Sánchez Piñol, on una irreconeixible Aura Garrido assumeix l'aspecte d'una criatura mig humana, mig amfíbia en "el repte més gran de la meva vida".

"Ha estat el més difícil que he fet mai, no només perquè ha estat diferent de tot l'anterior, sinó perquè era una feina completament física; no podia usar cap de les eines normals, ni la veu, ni la mirada", ha comentat l'actriu en una roda de premsa a Sitges.

A la mateixa convocatòria, Gens ha explicat que per adaptar aquesta novel·la tan coneguda al cinema va optar per seguir l'estructura del llibre i que va parlar amb Sánchez Piñol.

"Vam parlar de Darwin -apunta-, de fet crec que ell voldria ser Darwin, i em vaig adonar que aquesta història és la seva pròpia teoria de l'evolució" perquè es pregunta què hauria passat si els homes fossin evolucions d'amfibis i no dels primats.

Així, per al director francès, que ha estat dotze anys intentant tirar endavant aquesta pel·lícula mantenint "el tractament propi del romanticisme del segle XIX", era molt important aconseguir aquest realisme. "Volia humanitzar aquestes criatures", ha afirmat.

I Aura es transforma en la pel·lícula en una d'elles, una criatura amfíbia, però criada en captivitat a terra.

"Només tenia per expressar-me el cos i els moviments. Ha estat el meu primer treball de màscara", ha dit l'actriu, qui això no obstant, "repetiria" l'experiència, malgrat les vuit hores de maquillatge que la convertien en la sensible criatura de freda pell blava.

Ara, ha dit Garrido, coneix millor els seus límits, físics i laborals, després d'indicar que assumir aquest paper va ser com "llançar-se al buit".

A principi del segle XX

Rodada en anglès, "La pell freda" se situa a principi del segle XX, en les albors de la Gran Guerra, quan un oficial atmosfèric decebut amb la vida (David Oakes) arriba a una illa oblidada dels mars del nord amb la idea de trobar-se a si mateix; la seva tasca és reprendre la feina de l'anterior tècnic, que ha desaparegut.

Allà només hi viu un faroner rude i assilvestrat anomenat Gruner (Ray Stevenson) que no el vol a la seva illa i que li adverteix de la presència d'uns monstres que sorgeixen del mar cada nit per matar-lo.

Junts, inicien una difícil convivència, complicada també pel fet que Gruner manté en el seu far un d'aquells éssers a la qual usa com a esclava, també sexual.

A diferència de l'obra de Sánchez Piñol, que se centra "en els aspectes més crus", al director de la pel·lícula el van seduir "tres paraules que són el leitmotiv de la cinta: amor, amor, amor".

"Tota la pel·lícula es basa en la incapacitat d'estimar de Gruner, perquè tem el proïsme", resumeix Gens, repetidor en el festival de Sitges, on ja va estar amb "Frontera(s)" (2007), i "The Divide" (2011) i que ara porta aquesta a la Secció Oficial del Festival fora de competició.

Amb ser una pel·lícula d'aventures i misteri rotundament fantàstica, "La pell freda" proposa també una reflexió sobre assumptes delicats: l'acceptació del diferent, la violència, els abusos amb els febles, o com adaptar-se a allò desconegut.

Part de la màgia de la pel·lícula són els seus exteriors, rodats en paisatges volcànics de Lanzarote i Islàndia. "Vam estar buscant un lloc on rodar, però Islàndia, que era perfecte, tenia unes temperatures impossibles per a Aura. Vam optar perquè els actors passessin calor a Lanzarote", ha fet broma.

El director sosté que les retallades del 2010 a França van portar molts directors d'allò fantàstic fins als EUA, però altres, com ell, van optar per fer "cinema que portés l'espectador a la reflexió".

"Avui hi ha un nou alè al cinema fantàstic francès i ja ve una nova onada de cintes més treballades i més fantàstiques", avança el també director de "Hitman".

El disseny de producció va anar a càrrec del difunt Gil Parrondo, guanyador de dos premis Oscar, a qui se li dedica 'in memoriam'. La pel·lícula arribarà a les sales espanyoles divendres que ve.