«Un tret al cap»
Text i direcció: Pau Miró
Intèrprets: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo
14 d’octubre -Teatre Municipal de Girona -Festival temporada Alta.
Ens preguntem sobre la fiabilitat de les fonts, debatem d'ètica i reflexionem si una història mereix ser explicada o si n'estem forçant l'èpica. Els periodistes ens mirem molt el melic -el nostre i, sobretot, el dels companys- i tanmateix no ens qüestionem mai prou una professió que, a vegades, tamisa el món al gust de qui l'escriu i de qui el llegeix.
Un tret al cap, el muntatge que dissabte Pau Miró va portar al Temporada Alta, s'interroga sobre aquest ofici que ha perdut punch en el fons i fa aigües en la forma: és conformista i, a més, precari. Ho fa en la intimitat d'un pis en què conviuen un gat i dues dones; l'una, periodista veterana, que és acomiadada tot i haver-se endut un munt de premis per un reportatge a Lampedusa; l'altra, contista, que encara el món amb cert optimisme malgrat un diagnòstic mèdic funest. El duet, que com a bones germanes tant s'estima com es mata, rep la visita d'una jove que les trastoca.
El text dosifica amb encert la reflexió, l'humor i la mala llet que aporta una esplèndida Imma Colomer a la partida de tenis dialèctica que manté amb Emma Vilarasau. I si les dues germanes s'emporten les millors línies del diàleg, no és menys cert que el personatge de Vicky Luengo, la jove, sap connectar amb una generació que viu entre els somnis professionals i una realitat que fa de tap i la condemna a fer 25 feinetes per construir mig sou.
A l'espectacle, però, per ser un veritable tret al cap, li sobren els darrers minuts, un petit conte que suavitza el missatge bombardejat durant hora i mitja: no estan tocades de mort una professió i una societat que bateja com a postveritat allò que en el fons només són mentides?
