na humanitat d'alta definició, rendida al lleure, i amb el culte a la novetat com a única veritat és el món que planteja Golem, l'espectacle amb què els britànics 1927 han trepitjat per primer cop els escenaris de Temporada Alta. Ho han fet, a més, en uns dies marcats per l'empresonament del Govern de la Generalitat, denunciat amb cadires buides als teatres.

El muntatge juga amb el mite jueu del golem, la criatura de fang modelada per l'home perquè treballi per ell, per construir una faula antitecnològica a partir de la tecnologia. La posada en escena no s'assembla al teatre; projecta dibuixos per construir el decorat, però no és cinema d'animació; té un punt d'estètica videoclipera i música en directe, però no és un vídeo musical i sembla una novel·la gràfica en moviment, amb una narració fragmentada i actors que interactuen amb espais i personatges sobreimpresos.

Plegats conviuen en un món retrofuturista, tan antiquat que encara hi existeixen les biblioteques i els llapis estan en ús, tan modern que la gent treballa en oficis kafkians fent còpies de seguretat de la còpia de seguretat i la tecnologia i el Golem ho dominen tot.

La versió primitiva del ninot, encara d'argila, treballa, va a comprar i neteja a casa i, és com un d'aquells robots domèstics que ens havien promès per fer-nos la vida millor quan els 2000 eren encara futur. Però com tot, el Golem també s'actualitza i cada nova versió va més enllà. El Golem 2 és més petit i eficient, és un monstre que no fa sang però extermina la voluntat de l'amo, sap el que vol abans que ell. El Golem 3 és pitjor, perquè l'homenet dona pas a un xip que s'implanta al cervell, és una tecnologia que els roba el temps i els manipula.

Aquest món amb aparença de còmic i pel·lícula muda es veu llunyà però el missatge -un pèl massa explícit- ens queda tan a prop com el mòbil que tenim a la butxaca, que també ens roba el temps i manipula. Malgrat tot, la petita joia que es veu a l'escenari també recorda que en les societats amb peus de fang, modelables com la nostra, la tecnologia no només pot ser tòxica sinó també un antídot quan fa d'arma contra el monstre del progrés descontrolat.