Isabel Coixet estrenarà demà divendres una nova pel·lícula, La librería, en la qual la directora catalana ha bolcat tot el seu amor pels llibres i per les paraules que tant han marcat la seva vida professional i personal. «Un no pot fugir de si mateix», ha dit en una entrevista.
Reconeix amb un gest el cansament que li produeix la situació a Catalunya i el malestar que li ha causat dir allò que pensa. «Un parla, escriu i diu amb la sensació que ja no serveix per a res», es resigna.
Per exemple, assenyala com a metàfora, «molts llibreters que hagin llegit La librería hauran pensat que no és tan bona idea obrir una botiga de llibres, però la gent segueix obrint llibreries. I la gent segueix dient allò que pensa: només és qüestió de sentit comú, de respecte i de calma», resumeix.
Coixet, convalescent d'un braç trencat a causa d'una caiguda, conversa a Madrid, acompanyada per l'actriu principal, Emily Mortimer, que ha viatjat des de Nova York per donar suport a l'estrena de la pel·lícula.
La librería, basada en la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald, narra com Florence Green (Emily Mortimer), vídua d'un soldat de la Segona Guerra Mundial, aconsegueix obrir una llibreria en un vell edifici de Hardborourgh (Anglaterra), en contra de l'opinió de la prestigiosa i capritxosa Violet Garmart (Patricia Clarkson), que vol obrir allà un centre d'art.
El que sembla una decisió senzilla i gairebé poètica de la dona es converteix en missió impossible; a Florence només l'empara un il·lustrat veí (Bill Nighy) amb el qual manté una deliciosa relació gairebé platònica.
«Florence estava molt enamorada del seu marit i guarda d'ell un gran record, però és una dona modesta, de classe mitjana que intenta portar una vida normal. Només quan emprèn aquesta lluita per obrir la llibreria s'adona de com de profunda és la passió que sent, se sorprèn de si mateixa, i als que l'envolten, quan veu com de lluny està disposada a arribar», explica Mortimer.
Per l'actriu britànica, les dones segueixen avui tenint les mateixes dificultats per aconseguir els seus somnis.
«La meva experiència és que intentar fer una pel·lícula independent et porta al mateix viatge de la Florence, és aquesta mateixa història -emfatitza-, tothom et diu que no, ningú et vol ajudar, i ho intentes una i altra vegada i fracasses gairebé sempre».
Coixet diu, amb un gest d'impotència que «són relacions universals; de sobte hi ha una conjuntura d'algú que vol complir un somni i uns altres no ho troben bé», i s'ha acabat.
