Àlex Rigola ha decidit tancar en una caixa de fusta de sis metres d'ample per vuit de llarg quatre actors, seixanta espectadors i el text d' Oncle Vania, amb l'objectiu de transmetre les idees i paraules de Txékhov amb el màxim de proximitat i intimitat.

El resultat del treball de depuració del text i de la recerca de l'essència que ha dut a terme el dramaturg català es titula Vania. Anton Txèkhov (Escenas de la vida) i és una coproducció del festival Temporada Alta i els Teatres del Canal que s'estrenarà aquest dijous al Teatre de Salt i després viatjarà al teatre madrileny del qual Rigola va dimitir com a director el passat 3 d'octubre.

Rigola ha eliminat del text original «tota la part costumista» i ha reduït el nombre de personatges a quatre, en un intent de «buscar un camí propi», per acostar-se «a l'origen del fet teatral» i allunyar-se de certes convencions que «l'infantilitzen».

Segons va explicar ahir, aquesta recerca va començar fa un any i mig quan, «descontent amb el que feia», va explorar «territoris en els quals es pogués sentir mínimament confortable en el moment de presentar l'obra» i va posar en escena Ivanov al Lliure.

Ara Rigola segueix «en la vena existencialista d'Ivanov» i torna a recórrer a Txékhov per parlar «d'aquell moment en el qual sents que la vida no és el que t'esperaves de jove, i et provoca dolor».

«És com si et trenques un braç i has de recol·locar-lo. El moment de recol·locar-lo és dolorós, però després tot pot anar bé, fins i tot millor que abans, però cal passar pel dolor i acceptar-lo, o almenys així ho visc jo», va afegir.

Per transmetre l'essència d'aquest missatge implícit en l'obra de Txékhov, Rigola ha elegit un format que ja va experimentar en un muntatge anterior: una caixa.

Encara que no és exactament la mateixa caixa que va utilitzar en la seva recent obra sobre Pasolini, sinó que és un espai una mica més gran i sense sostre.

Això no obstant, compleix la mateixa funció, que no és altra que «acostar-se perquè actor i espectador puguin connectar».

Per Rigola, «el moment més bonic de la creació teatral té lloc a la taula de treball, quan l'actor ja se sap el text, però encara té el paper a la mà, i intenta transmetre i busca connectar amb l'altre».

Aquest moment de veritat i sinceritat és el que Rigola vol regalar als espectadors, que no sol tenir l'oportunitat de veure amb els seus propis ulls aquella espurna que sorgeix en el procés de creació.

Per a això, demana als actors que es despullin emocionalment i siguin «ells mateixos, transmetent les idees i paraules de Txékhov i compartint les angoixes de l'autor amb les pròpies».

«És una manera diferent d'estar en escena i se li agafa gust. Crec que després d'això em va costar tornar a la distància de l'escenari gran, on ressona la veu», va dir Gonzalo Cunill, que repeteix escenari-caixa perquè era el protagonista de Who is me. Pasolini.

En aquella ocasió estava només amb els espectadors i aquesta vegada comparteix cartell amb Luis Bermejo, Irene Escolar i Ariadna Gil, tots tancats una escenografia mínima i lliure d'artifici.

Dimitit per les càrregues de l'1-o

«M'he sentit molt feliç muntant aquest espectacle i si hi ha alguna cosa bona de la situació en la qual em trobo és que puc dedicar-me totalment a la part artística», va dir Rigola, en referència a la seva dimissió com a director dels Teatres del Canal de Madrid després de les càrregues policials a Catalunya el passat 1 d'octubre.

«Descarto a curt termini compaginar la meva labor creativa amb cap altra cosa», va afegir, preguntat pels rumors sobre una possible oferta per part de l'Ajuntament de Barcelona.