Si Rob-Vel és el pare biològic de Spirou, el belga André Franquin se´l pot considerar l´adoptiu; aquella figura que, buscant ser-ne còmplice, va ajudar el personatge a créixer fins els límits d´esdevenir una llegenda.

L´integral que tot just ha publicat l´editorital Dibbuks recull algunes de les històries de la primera etapa de Franquin al timó del grum, diverses de les quals inèdites al nostre país, i que van ser publicades entre el 1946 i el 1950. I ho fa amb un encert notable com és el d´ordenar els relats dins del llibre cronològicament.

Aquesta opció serveix al lector per veure la innegable evolució de Spirou i Fantasio sota la batuta de Franquin alhora que s´aprecia el domini i l´experimentació cada cop més importants del dibuixant, tan pel que fa a la composició de les vinyetes com en la manera en que es distribueixen sobre la pàgina.

Tampoc es queda enrere el treball en els guions, que tot sovint desprenen aquell olor d´humor àcid i a estones silvestre i d´altres naïf d´una època allunyada -per a bé o per a mal, que cadascú faci el seu judici- de les cotilles de la correcció política. Un autèntic regal de Nadal avançat per als fans del personatge.

Sattouf per partida doble

Les darreres setmanes han viscut el retorn a les llibreries locals de Riad Sattouf. I a més a més per partida doble, amb les noves entregues de les dues sagues que l´han fet popular entre el gran públic.

Una d´elles és el tercer número d´El árabe del futuro -també editat en català-, on rememora la seva infància a una Síria rural on va anar a viure pocs anys després de néixer a París. En aquest títol el lector es retroba amb els personatges ja coneguts dels dos volums anteriors i aprofundeix en les diferències culturals cada cop més accentuades entre el seu pare, professor universitari d´origen sirià, i la seva mare, francesa de naixement. Unes diferències que s´extrapolen també al gruix de la vida diària del petit Riad, ja sigui en un entorn escolar que faria posar les mans al cap a qualsevol inspector o en els xocs amb la resta de veïns i familiars. Xocs, aquests, que serveixen de mirall per a la catàstrofe que havia de començar a assolar el país pocs anys després.

Els contrastos culturals són també a la base de Los cuadernos de Esther. Historias de mis 11 años, del mateix Sattouf. En aquest cas, però, la mirada infantil passa del filtre autobiogràfic als ulls de la nena que ja vam conèixer en l´anterior volum.

Ara l´Esther té un any més, l´adolescència és un punt més a prop i es disposa a començar el seu últim curs abans de l´institut. Però aquests no són els únics canvis. L´arribada d´un nou germà i la psicosi a França arran dels atemptats del 13-N -jugant un paper similar al que en el primer volum hi desenvolupava l´atac a Charlie Hebdo- seran només alguns dels temes que serveixen per a les innocents però sarcàstiques observacions de la petita.

Un clàssic revisitat

L´estil autobiogràfic de Sattouf beu directament d´obres com La vida es buena si no te rindes, l´obra que va suposar l´explosió del canadenc Seth. Ara, més de 20 anys després de la seva publicació original, Salamandra recupera per al gran públic aquesta obra, per a molts un dels 100 millors còmics del segle XX.

A partir de la recerca obsessiva i desesperada sobre la vida i obra de Kalo, dibuixant de The New Yorker, Seth es presenta amb un retrat ambigu entre el seu jo personal i el seu jo novel·lat amb el que recorre el seu entorn més proper i les seves pors, neures i frustracions. Un camí, traçat magistralment amb uns dibuixos de línia clara i dins d´una paleta de colors calculadament limitada que són marca de la casa.

Tabucchi a tot color

La tasca que es va proposar Pierre-Henry Gomont era, com a mínim, titànica: traduir en vinyetes la novel·la Sostiene Pereira, de l´escriptor Antonio Tabucchi. I la jugada li ha sortit, vist el resultat final, rodona.

Les vivències del periodista cultural Pereira en la Lisboa del 1938 adquireixen nova vida sota els pinzells i els colors càlids de Gomont, que aconsegueixen lligar un còmic que funciona per si sol més enllà del ganxo de partir d´un text conegut per a molts lectors i, alhora, mantenir l´esperit del títol de referència. Els dilemes de Pereira, la defensa de la llibertat de premsa i l´auge de fons de l´extrema dreta mantenen el text en tot el seu valor original.