Mentre treballa en l’elaboració de l'inventari del patrimoni immaterial de les Gavarres, l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol Cruells, molt actiu a Twitter, ha escrit el llibre Els barcelonins. L’escriptor parla a l’entrevista dels senyors de Barcelona i de la gent de l’Empordà, i reivindica la publicació d’obres per capítols, com feien els diaris d’abans de la guerra. «Vas fabricant el llibre a mida que vas publicant al diari. Com el Cafè, copa i puro, de Sagarra, aquest meu llibre és una experiència arcaica».

Crec que vostè podria reviure la vida de Josep Pla.

Ha, ha, ha. Sí, si no tingués fills...

Visitar els mateixos paisatges i les mateixes ciutats, anar als mateixos restaurants si encara existeixen, tot com Pla però 75 anys després...

I tant, i tant que ho podria fer. Hi he somniat alguna vegada a fer tot això, però com dic no hauria de tenir família, i ara mateix això és impossible.

El seu esclat com a escriptor va arribar amb la Guia sentimental de l’Empordanet, del 2016, exactament 75 anys després que Josep Pla va publiqués la seva tantes vegades reeditada Guia de la Costa Brava.

Ah, doncs em fa molt feliç escoltar això perquè no ho sabia i m’agrada molt, de veritat.

Encara hi ha més. L’any 1945, Pla va publicar Un senyor de Barcelona, i 73 anys després, vostè publica Els barcelonins.

Ha, ha... M’agrada molt el caire que està prenent l’entrevista. Tots aquests fets són certs i no són premeditats.

Però hi ha alguna relació entre Un senyor de Barcelona i Els barcelonins?

Sí, sí que hi ha relació, perquè, tot i que no el cito en aquest llibre, he llegit molt Pla, i crec que força ben llegit. Hi ha per part meva un cert desig d’actualització. Crec que el que va fer en Pla no s’ha fet mai més, i ara ho estic fent jo. Això sí que hi és. Però valga’m Déu!, pobre de mi si m’he de comparar amb en Pla!

Això ja ho diran els altres.

És que ja s’ha dit. Han sortit titulars sovint sobre «el Josep Pla del segle XXI». I dic: però si no puc, ja m’agradaria. És una literatura que després de Pla no s’ha cultivat gaire, i que jo vull posar al dia.

Com podem definir aquesta literatura?

És la literatura del jo. Ara en diuen autoficció. Però és una collonada, això de l’autoficció. És el periodisme literari. Jo he canviat la feia de periodista de Pla per la d’antropòleg, però faig exactament el mateix. Exactament. La Barcelona d’en Pla ja no hi és, la Costa Brava d’en Pla ja no hi és, doncs ara arribo jo i l’actualitzo.

La Guia sentimental de l’Empordanet també era una actualització conscient de la Guia de la Costa Brava?

Sí. Era un tipus de literatura que es practicava molt. Gaziel va publicar Sant Feliu de la Costa Brava. Tot això havia anat a la baixa i fins ara no s’ha fet cap actualització. Ara que vivim voltats de noves tecnologies i polígons industrials, es considera que ja no hi ha aquesta pedra de toc pintoresca, quan és mentida, sempre hi és. A la meva guia hi surten tots els pobles del Baix Empordà. És una guia i es pot fer servir per anar a passejar.

Què ha canviat, què hi ha de nou des dels temps de Josep Pla fins els temps d’Adrià Pujol?

És ben senzill: ha canviat el decorat, però l’ànima humana és la mateixa. És la de sempre. Són les mateixes anècdotes, son els mateixos problemes... L’espècie és immutable, el decorat ha canviat.

Lebemus, huncta.

La immutabilitat de la Guia sentimental: quan en Pla escrivia la Guia de la Costa Brava, tot just feia trenta anys que era un dels paratges més bonics de Catalunya. Així ho havien definit des de Barcelona els noucentistes. I la gent de la Costa Brava, els indígenes que en dic jo, ho vivien amb una barreja de bipolaritat: a l’hivern no hi ha ningú i a l’estiu s’omple de gent. Això no ha canviat. Seguim igual. L’únic és que ara hi ha més carreteres, més gratacels arran de mar i els pobles s’han restaurat. El decorat ha canviat, però la sensació de l’individu segueix essent la mateixa.

I en el cas dels barcelonins?

Exactament igual. La Barcelona que va conèixer en Pla era una cosa sòrdida, bruta i provinciana. Ara és una ciutat cosmopolita, però el barceloní normal, de peu de carrer, segueix igual d’atabalat. Això de la turismofòbia ja existia.

Hi havia la Societat d’Atracció de Forasters i Barcelona rebia mig milió de visitants a l’any, abans de la guerra.

I el que va fer la Societat d’Atracció de Forasters estava molt bé, però després de la guerra la feina va caure a mans del Ministeri de Turisme del senyor Fraga, i Barcelona es va vendre com una ciutat litoral espanyola, flamenca, de sangria i de toros.

Des del punt de vista d’un antropòleg, són singulars els barcelonins?

Bona pregunta. La singularitat d’un barceloní i d’un empordanès sempre serà impostada, sempre serà teatral. Hi ha un model literari que podem llegir als llibres. El senyor de Barcelona, l’empordanès boig i creatiu. Però en realitat és la gent que s’assembla al model. Això en antropologia és universal. Si t’han dit com és el senyor de Barcelona, si el donen el retrat robot, tu t’hi acabaràs assemblant. Això ho sostinc al llibre. El model de senyor de Barcelona que va conèixer en Pla ha desaparegut i ara s’ha convertit en una mena de dandi que, per entendre’ns, pot representar en Bernat Dedéu. Li dedico un capítol, al llibre.

I l’empordanès?

Els empordanesos ens creiem els més guapos, els més creatius i els que en sabem més de tot.

L’escriptor Manuel Costa-Pau, autor de Turistes, sirenes i gent del país, sempre deia que, sense els barcelonins, l’Empordà seria una comarca que ja hauria tancat.

I tant, i tant. Ho subscric paraula per paraula. De fet, aquesta tesi ja la sostinc a la Guia sentimental de l’Empordanet. A Menorca passa exactament el mateix. Sense les cases que hi tenen els catalans continentals, no hi quedaria res. L’escriptor de Begur Miquel Martín diu que a la vila vella de Begur ja no hi queda cap begurenc. Són tots a les urbanitzacions dels afores.