Intentar desxifrar i definir la última obra del belga Olivier Schrauwen és com intentar penetrar en el bosc espès, laberíntic i poblat de referències que és la seva ment: tota una prova de valentia.

Schrauwen signa amb Mi pequeño (Fulgencio Pimentel, 2018) un nou exercici d’allò que millor sap fer; és a dir, servir un còctel d’escenes delirants, humor gruixut i inesperat i una línia gràfica que apropa el còmic a l’homenatge a l’estil de les vinyetes i les tires europees clàssiques.

De què va? En aquest cas el ventall de recursos del belga es posen al servei de diferents situacions que voregen l’absurd que viu un pare vidu amb un fill que, com bé avança el títol de l’obra, està marcat per la seva ínfima estatura i unes proporcions corporals tan inversemblants com les situacions que viu.

Cuinant amb Kafka

Tom Gauld és un d’aquells dibuixants fàcilment reconeixibles tan sols ensumant el llom dels seus llibres. Bibliòfil confés, lúcid i sarcàstic, l’encarregat d’elaborar tires còmiques per a The Guardian ha sabut rellegir com ningú les contradiccions, ironies i -dit de manera planera- bajanades que envolten la cultura contemporània.

Aquest Cocinando con Kafka (Salamandra Graphic, 2018) és un nou recull de vinyetes farcides de referents als grans clàssics de la literatura, ironies sobre la condició del fet i l’ofici de ser escriptor i, també, gags sobre l’ús i abús de les noves tecnologies en tota mena de situacions.

Tot un caramel amb gust a pastes i te de les cinc i que serveix als seguidors de l’autor just allò que n’esperen.

Visca els cercles i els triangles!

Es pot explicar una dictadura com si fos un conte? Frank. La increíble historia de una dictadura olvidada (Dibbuks, 2018) demostra que sí i que, a més, es pot fer posant sobre la taula els silencis més opacs d’una societat que, sovint, es fa el sord.

Insinuant més que mostrant, l’obra de Ximo Abadía recorre la biografia del general Francisco Franco posant èmfasi en el seu ascens al poder i la seva manera aferrissada de defensar-lo al preu que fos. O, tal i com dibuixa al·legòricament el llibre, la seva manera d’imposar una societat quadriculada i geomètrica en una món on els cercles, els triangles i altres polígons marcaven una diversitat que va ser silenciada i tallada d’arrel.

La família i altres incovenients

La dibuixant Camille Vannier ha trobat en el seu avi, afectuosament anomenat Poulou, un personatge amb un potencial i una biografia que demanaven a crits que algú els plasmés en paper, tal i com ha fet amb Poulou y el resto de mi familia (Sapristi, 2018)

En aquest cas, l’autora francesa afincada a Barcelona ha ampliat el focus per oferir un ampli retrat familiar traçat a partir de la troballa d’unes antigues cartes i que li serveix també per, en definitiva, fer un esbòs del conjunt de la societat gal·la del segle passat.

L’interès, però, el centra en els seus avis materns, una parella que gràcies sobretot a l’olfacte econòmic d’ella, i a un clima propici, passen de l’escassetat a comprar-se un pis a l’exclusiva avinguda Malesherbes de París amb segona residència a Saint-Tropez i targeta dels clubs més exquisits incloses.

Detalls a banda, gràcies a un bon estil i un gran domini del temps narratiu, la dibuixant converteix qauest còmic en una crònica punyent, simpàtica i -per què no?- nostàlgica d’un món que ara sembla oblidat.

Quan ningú en sabia res

L’any 2002 ningú sabia res, com a mínim de cara a la galeria. Potser per això, l’edició original de Monstruos de Hollywood (Panini, 2018) va passar interessadament desapercebuda al mercat ianqui i, per extensió, a la resta del globus.

La trama és, des dels ulls d’avui en dia, demolidora. El fill del mític Kraven el Caçador i la seva xicota es desplacen a Hollywood per entrar al món del cine, ell de productor i ella com a aspirant a actriu. Però un cop allà topen amb una sòrdida realitat: la indústria està dominada amb mà de ferro per un reduït grup d’individus entre els quals hi destaquen els germans Harry i Joe Rothstein, promiscus, obesos i addictes al fast food.

El missatge no podia ser més clar. Però han fet falta 16 anys perquè s’hagi volgut entendre aquesta crítica ferotge que clava un nou clau al taüt a les maneres dels que el productor Harvey Weinstein se n’ha erigit pal de paller.