El catàleg personal de tot aficionat de la música amb cert bagatge inclou concerts classificats com a memorables, aquells que la memòria subratlla amb un «jo hi era», i reserva l'etiqueta vermella per als que et posen cara a cara amb un capítol de la història de la música contemporània. Dissabte a la nit va passar això. El Black Music Festival va portar a l'Auditori de Girona el so Motown, el del segell insígnia de la ciutat nord-americana del motor, Detroit, a través d'una de les seves estrelles, Martha Reeves and The Vandellas. La reina de la Motown, tal com la va presentar un mestre de cerimònies com els de l'època esplendorosa d'aquell imperi discogràfic, en el qual també van regnar Marvin Gaye, The Four Tops, Diana Ross amb The Supremes, The Temptations, The Jackson 5, Gladys Knight... Pur «soul» i «rythm and blues ».

El gòspel Holy highway de Miss Reeves, que va presentar les dues germanes i coristes que l'acompanyen en aquesta etapa, molts anys després d'haver trencat amb les Vandellas originàries amb les quals va triomfar entre les dècades dels 60 i dels 70. La vocalista va parlar contínuament, deixant clar, només de començar, l'edat que té (76 anys), repassant les fites més rellevants de la seva carrera i interpel·lant el públic que omplia la sala gran per fer-lo cantar, aplaudir i aixecar-se de les butaques per ballar. Una «front woman» reforçada per una banda excel·lent, formada per una secció de vent amb quatre músics, guitarra, baix, teclats i bateria.

I'm ready for love, Come and get these memories, Nowhere to run, The rest of my life (per al lluïment del saxofonista) i Jimmy Mack van omplir la primera part del concert, que el clàssic What's going on? va situar en el punt àlgid. «El món necessita resposta per a la pregunta de Marvin Gaye», va assegurar Reeves, abans de repreguntar «what's going on?» (què està passant?) i arrencar la cançó amb què el músic afirmava que «la guerra no és la resposta» i demanava «no em castiguis amb brutalitat. Parla'm perquè així puguis veure què està passant».

L'actuació, amb protagonisme per a coreografies «sixties», va continuar amb My baby loves me i Love is like a heat wave, el primer tema que li va merèixer una nominació als premis Grammy de la música, tal com va recordar la cantant. A partir d'aquí, Whatch your back (després de la qual va necessitar brindar amb aigua), No one there (amb escarni inclòs a Diana Ross, la seva gran rival a la Motown) i el ritme que tothom esperava escoltar: Dancing in the street, que va introduir recordant la llarga llista de músics que l'han versionatDancing in the street, entre els quals va mencionar Dusty Springfield, Mick Jager, Bruce Springsteen, Neil Diamond, Phil Collins, Carpenters, The Mamas & The Papas, Grateful Dead i The Who.

Ja estava, la banda s'havia acomiadat havent complert les expectatives i Martha Reeves ja s'havia tret les sabates al backstage (tal com va confessar després), però la insistència d'un públic dempeus els va fer tornar per regalar una versió «per agafar aire» -va dir la cantant-, de Many rivers to cross,. Un cop recuperat l'alè, es va acomiadar pujant i pujant amb un altre dels seus èxits, Higher and higher.